 |
|
|
18 de Juny de 2011
S'Estret (Valldemossa)
Novament ens trobem a s'Estret per practicar un poc d'escalada deportiva. Comencem amb les vies de més a la dreta: Passió oculta i Passió interminable. La via que hi ha més a la dreta és un V-, que podem concluir sense cap problema. La de l'esquerra és un V, amb un pas un poc més complicat, però que té bones preses. La calor comença a ser forta, i això que en aquest sector encara estem a l'ombra.
Continuem amb la via sense nom que hi ha a prop de l'anomenada Pezón. N'Estorki la monta de primer, i tant en José Carlos com jo l'aconseguim encadenar a la primera. És un V+ que ens deixa un bon gust a la boca. Ens canviem de sector, i tirem cap a Cuarentón.
Aquí feim una de les primeres vies que hi ha a la dreta d'aquest sector, és un V i el mont jo de primer. Aquí coincidim amb un grup de la Guàrdia Civil de Muntanya (GREIM), que ens comenten que estan fent pràctiques. La veritat és que dona tranquilitat tenir-los a prop, sabem que si tenim qualsevol problema ells s'en faran càrreg.
Després n'Estorki monta una nova via amb una facilitat que ja ens agradaria a nosaltres. És un 6b+ i pareix que puja sense cap mena d'esforç. Tant en José Carlos com jo la provem sense èxit. Pujem fins a un punt complicat, en que ens hem d'agafar a una presa invertida per anar a cercar una altra amb pinza. De totes formes ens ho passem d'allò més bé.
Com de costum passem un parell d'hores molt entretengudes.
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
02 de Juny de 2011
Sessió de rocòdrom (Inca)
El dia desperta sense deixar-nos clar si vol ploure o sortir el sol, així que com ja teniem mig decidit ens anem fins a Inca a entrar per primera vegada a un rocòdrom. Arribem primer en José Carlos i jo, n'Estorki arribarà un poc més tard, i tot d'una ens deixem aconsellar. Ens ensenyen el vestuari, on podem canviar-nos, les taquilles per deixar les coses i les diferents parets. Primer ens aconsellen començar fent travessies horitzontals per escalfar. Després de fer-ne quatre ens expliquen els diferents itineraris a les parets més fàcils. Podem aconseguir-los tots, amb més o manco dificultat. Duim una horeta i arriba n'Estorki, més fresc que una lletuga. Nosaltres ja estem ben calentets, amb l'esforç que hem fet per treure tots, i sobretot el darrer itinerari.
Cada vegada que aconseguim un dels itineraris ens dona ànims per anar al següent. El personal del rocòdrom ens ajuda en tots els dubtes que tenim. La veritat és que l'al-lot és ben amable. Comencem nosaltres tot sols, encara que poc a poc van arribant més al-lots, juntant-mos unes set ó vuit persones. En cap moment ens trobem estrets. L'ambient és bo i agradable.
Anem a la paret inclinada, aquí jo començ a partir la falta de preparació física. Em queda ben clara una cosa que jo ja sabia, necessit treballar per agafar força muscular. Si no ho faig no podré pogressar i pujar de nivell, així que m'hauré de posar les piles.
L'única cosa negativa, unes ferides per fricció a quatre dits, tres a la mà esquerra i una a la mà dreta, que les arrosegaré durant molts dies. No vegis quin mal que fan!!! La pròxima vegada em posaré millor l'esparadrap, i mem si faig call prest i deixen de sortir-me aquestes emprenyadures. N'Estorki un crac, dona gust veure com fa els moviments. Quan el veus com es mou pareix que no costa gens fer les coses que ell fa. Però quan un les intenta s'adona de la crua realitat. Hi ha que entrenar i treballar més per poder progressar. Després d'unes hores d'activitat arrepleguem les coses i tirem cap a cases. L'experiència ha estat molt bona.
_______________________________________________________________________________________________
Abril-Maig de 2011
Xerrada sobre barranquisme a escolars
L'equip docent del col-legi públic de Pràctiques de Palma ens va proposar fer una xerrada, al mes d'Abril, per explicar als seus alumnes què és el barranquisme. Des del col-legi estan fent una gran labor, essenyant als més joves temes i valors possitius per cuidar nostre medi ambient. Toquen unes temàtiques molt variades: animals, plantes, parcs naturals, activitats humanes... totes relacionades amb la natura, i més concretament amb la notra illa.
La nostra xerrada anava dirigida a escolars des de primer curs de primària fins als de sext. Finalment dividirem els alumnes en cinc grups: primer, segon, tercer, quart i sext; fent a cada grup una presentació d'uns tres quarts d'hora. Per qüestió de temps deixàrem els de quint de primària per una altra ocasió. El professorat del col-legi es va quedar molt content, segons ens varen dir, i ens demanaren repetir la xerrada pels de cinqué i pels més petits. Al mes de Maig, després de cercar un dia que ens anàs bé a tots, vàrem repetir la xerrada pels de cinqué i pels d'educació infantil (primer, segon i tercer curs).
La xerrada la vàrem dividir en una part més general, on intentàrem explicar-lis què són els torrents, la flora i la fauna que ens podem trobar..., i una altra part més específica sobre el barranquisme. En aquesta darrera part els hi explicàrem què és el barranquisme, les tècniques de progressió que feim, el material (d'ús personal, comú i els tipus d'ancoratges) que duim... Vàrem intentar fer-la molt gràfica, sense quasi escriure. La presentació va mezclar fotos i videos dels nostres descens pels barrancs de la Serra de Tramuntana amb el material en viu que duguérem a la sala (neopré, botes, arnès, motxilla, etc.).
Va ser una gran experiència, veure les cares dels nins i les nines quan els hi mostràvem les imatges no va tenir preu, va ser impressionant. En acabar la primera vegada, ja sabien que la segona també ens ho passariem molt bé. El nostre repte la primera vegada va ser enganxar a un públic jove, per a que disfrutàs i aprengués a la vegada. A la segona sessió el repte era molt major, amb uns nins i nines encara més petits. Però després de fer-lis als de primer d'infantil, tres i quatre anys, i veure com es varen comportar, vàrem tornar a disfrutar d'allò més.
Si ens tornen a donar una oportunitat com aquesta estarem encantats de tornar a parlar de la nostra passió per la natura. Barranquisme, senderisme, alpinisme, escalada... tots els esports que ens agradar practicar a les nostres muntanyes.
Nota: les fotos estan difuminades per protegir la imatge dels més petits.
_______________________________________________________________________________________________
23 de Maig de 2011
Escalada a s'Estret de Valldemossa
La setmana comença amb un dia d'escalada deportiva a prop de Palma. Arribem a primera hora a peu de vies i comencem sense estorbar-mos gens. Gota a gota arriben més cordades, moltes d'elles formades per estrangers que venen a disfrutar de l'escalada a les parets de la nostra illa. Nosaltres anem fent, donant les nostres primeres passes en aquest mon. Ja haviem escalat un parell de vegades abans, però sempre amb l'atenta mirada de n'Estorki. Sentint que tens la seguretat de que hi ha una persona experimentada vetllant per nosaltres. Aquesta vegada ho feim tot sols!!
Les primeres vies sempre costen un poc, però poc a poc, i amb bona lletra, la cosa pareix que va bé. Cada vegada agafem més confiança, els nostres peus i les nostres mans troben més punts que en dies anteriors per aferrar-mos. Dins de la nostra modèstia, estem molt, però que molt contents.
Feim una aturadeta per tornar a agafar forces. Això d'escalar fa que t'entri una fam ferotge. En total feim unes vuit vies diferents, alterant tres sectors d'aquesta zona. La dificultat, en la que per ara ens movem, són vies de 4+ fins a 5+. Feim tres vies del sector Mario (4+ i 5), quatre del sector Pipe (4+, 5 i 5+) i una del sector Pasión (5+). No ens adonem i prest es fa hora de tornar. Recollim els estris i cap al cotxe, on arribem en uns minuts.
Ens quedem amb unes magnífiques sensacions, hem disfrutat de les vies, de totes. Marquem les que hem d'intentar a la nostra propera visita a aquesta zona d'escalada tan especial.
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
06 d'Abril de 2011
Torrent de Son Masroig o de ses Òlibes (Deià)
Ja feia molt de temps que teniem ganes de fer aquest torrent. L'única informació topogràfica que tenim és una ressenya del 2003 den Tries et al, treta d'internet, amb una qualitat d'imatge un poc escassa, a més d'un video més recent de'n Paq, un gran barranquista de la nostra illa. Amb tot això ens animem a intentar el seu descens, fixem dia i cap allà ens anem.
El dia comença amb molt bon temps i una temperatura perfecta a Palma, i pareix que per la Serra també fa bo. Tirem en cotxe cap a Valldemossa, i des d'aquí cap a Deià. El cotxe el deixem aparcat al mateix punt on ho feim per davallar el torrent de Son Gallard, ja que aquests dos torrents estan molt aprop l'un de l'altre. Des de l'aparcament del cotxe tirem cap a les cases de Son Gallard per la carretara Valldemossa-Deià, en direcció a Valldemossa. Abans d'arribar a aquestes cases es pot veure com el torrent creua la carretera, deixant un bon punt d'entrada al tàlveg, just davant de unes cases que hi ha abans de les de Son Gallard. Per fer l'aproximació hem tardat uns cinc minuts. En aquest punt entrem directament al tàlveg des de la carretera amb una petita desgrimpada, sense necessitar montar cap ràpel (a diferència del de Son Gallard). L'inici d'aquest torrent no te cap interés esportiu i està brut de vegetació un poc molesta. Quasi sense adonar-mos arribem al primer ràpel, d'uns cinc o sis metres, que montem a un natural (soca d'un arbre), i ens deixa a l'inici del primer gran salt. Montem a dos parabolts que hi ha a la dreta de la seva capçalera i estan amb bon estat. El salt té uns cinquanta quatre metres. El disfrutem des del començament, tant per la seva verticalitat com per les vistes del lloc tan fantàstic on estem. Una vegada davallat, ens deixa en una zona amb una gran varietat botànica. Podem distingir, amb els pocs coneixements que tenim, plantes i arbres com heures, rapes, lletreres, mates, càrritxs, ortigues, polls... Per cert, les ortigues són ben coentes, després de fregar-me un poquet, sense voler, els bessons amb elles, comença una vermelló i una coentor importants. Quin excursionista més novell!!! Es curiós perque, a la topo den Tries et al, no apareix aquest salt, però sí el següent m´s gran. Potser al 2003 ells arribaren fins aquí per un altre camí d'aproximació, bé no ho sé. A més d'aquesta varietat en plantes, en aquesta zona trobem restes d'activitat humana com marges, terrasses i, fins i tot, un petit pont que creua el llaç del torrent.
Continuem davallant, a vegades caminant i a vegades desgrimpant. El llaç es tanca, donant un aspecte més esportiu al torrent. Molta de vegetació, fa que hagi zones realment verdes. A més, tant les vistes de na Foradada com les de la Mar Mediterrània, amb aquests colors tant impressionants, fan que gaudim d'un descens molt bell. tranquilament arribem al ràpel d'aproximació al salt més gran que tenim. Uns vuit metres entre dues parets estretes, que acaben en una petita cova. Tot d'una ens trobem a la capçalera del salt d'uns noranta metres, fraccionat. Primer feim un ràpel d'uns vint-i-cinc metres que ens deixa a una gran i còmoda mènsula. D'aquí nosaltres feim el segon fraccionament directe, és a dir uns seixanta-cinc metres. Aquest ràpel comença vertical, per fer un tram volat i tornar a tocar amb els peus, acabant amb una petita diagonal, d'uns deu metres.
Aquí pareix que ja s'ha acabat, però no ens treim els budriers, ja que un poc més endavant, amb tendència cap a la dreta, ens trobem el nostre darrer ràpel. Aquest és evitable però, com que és un torrent amb tant pocs ràpels, el montem. Uns disset metres que ens deixen, ara sí, a poca distància de la mar. En pocs minuts, i fent les darreres desgrimpades ens plantem a peu de mar, amb na Foradada just al nostre davant.
Hem tardat unes tres hores i quart aproximadament en fer tot el descens, sense descomptar les aturades per fer les fotos i els videos. Pràcticament tots els ràpels, excepte el primer (natural a soca d'arbre), tenen en bones condicions els ancoratges de les reunions. Ens hem trobar pàrabolts i químics relativament nous. Les capçaleres són còmodes per manejar el montatge de les cordes.
Feim una petita nedada i just abans de fer el primer capfico ens adonem que no estem sols, tenim la companyia d'un parell de grumers. L'aigua està transparent i ben fresqueta, es disfruta una vegada passen els primers minuts. No ens podem allunyar molt perque els nostres "amics" poden donar-mos una abraçada que ens deixarà marca, així que hem d'anar molt alerta. Després de sortir de l'aigua, feim una petita mossegada gaudint d'un sol esplèndid. La tornada la feim anant a cercar el camí que uneix les cases de Son Marroig amb na Foradada (el mateix que el darrer pic que férem Son Gallard). Ens queda una bona pujadeta fins arribar novament al cotxe, uns cinquanta minutets aproximadament.
Nota: L'altura dels ràpels que hem mencionat abans és aproximada, és a dir a ull descontant els metres sobrants de les nostres cordes. Com sempre, tot el que posem a aquesta web no es pot considerar com una informació totalment exacta, sino com a l'experiència personal d'un grup de persones a qui els hi agrada sortir a fer barrancs, excursions... i contar-ho després. Les persones que no tenen coneixements en descens de barrancs no han fer servir aquesta informació per aventurar-se totsols al descens d'un barranc. Hi ha empreses professionals que els poden assessorar.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha video a la secció corresponent.
_______________________________________________________________________________________________
18 de Març de 2011
Torrent de Coanegra o des Freu (Santa Maria)
Ja fa dos anys des de la darrera vegada que vaig fer el torrent de Coanegra, i com que el meu germà i jo tenim un dematí lliure, ens hem decidit a fer-li una visita. El de Coanegra és un torrent molt divertit i estètic, amb un grau de dificultat baixa (ja sabem que la dificultat pot canviar segons el cabdal). En el seu descens ens trobem ràpels, bots i algun petit tobogà, que fan que disfrutem en tot el seu recorregut. Hi ha dues opcions per fer la seva aproximació, des de Santa Maria o des de la carretera de Bunyola a Orient.
Nosaltres normalment l'hem fet deixant el cotxe a la carretera Bunyola-Orient, fent una aproximación d'uns deu o quince minuts i un retorn d'una horeta. Aquesta vegada ens hem decidit a fer-h al revés. Tirem cap al poble de Santa Maria del Camí. Agafem el camí de coanegra (el darrer carrer del poble cap a l'esquerra en direcció cap a Consell), que en la seva primera part és carrer, per tornar-se camí. Si seguim aquest camí que te cartells indicatius, arribem a unes barreres metàl-liques que ens tanquen el pas. De fet el camí està marcat com a camí sense sortida. El lloc on deixar aparcat el cotxe no és d'allò més bo, quasi no hi ha puesto per fer el canvi de sentit per la tornada. Passem per l'esquerra de les barreres per agafar l'antic camí entre Santa Maria i Orient, i prest arribem a les cases de Son Oliver, deixant-les a ma esquerra. El camí és pràcticament pla, amb una lleugera pendent que acompanya al tàlveg del torrent quasi en tot moment. Primer el duim a la nostra esquerra fins que creuem el llaç, i ens queda a la dreta. Més endavant el tornem a creuar per un pont on hi ha una casa amb una font a la seva façana. Ja fa una estona que veim que el torrent porta aigua i, poc a poc la força que porta va aumentant, cosa que ens alegra. No pensàvem trobar-ne tanta, ja fa dies des de que va ploure, i no ho va fer molt fort. Seguim la pista fins arribar a unes cases, després de passar les de Son Roca, aquí el camí pareix que finalitza, però si ens fixem el que fa es desviar-se a la dreta, agafant una bona pendent i tornant-se camí de muntanya. En pocs metres hem de creuar un portell metàl-lic, que tornem deixar tancat, per tornar a davallar i agafar de nou el camí de carro que duiem fins ara. Poc després tornem a trobar una altra barrera metàl-lica que tornem a tancar. Uns trenta minuts des de l'aparcament, anant a un bon ritme, arribem al punt on iniciarem el retorn, just al davora d'un forn de calç i una gran pedra a l'esquerra del camí. Aquí comença a marcar-se el pendent, fent que l'aproximació comenci a ser un poc més feixuga. Des d'aquí, tardem uns quaranta-cinc minuts fins arribar al Salt des Freu, punt on iniciem el descens d'aquest torrent. Durant el camí de pujada trobem cartells de fusta que ens indiquen la direcció correcta a seguir en les diferents cruïlles que trobem.
Una vegada arribats al Salt des Freu ens vestim, agafem tot el material feim una mossegada ràpida, a més de confirmar que el cabdal d'avui és més quantiós del que pensàvem. La darrera vegada que vàrem venir encara en duia més, però avui ja està més que bé. El Salt des Freu és el primer, i més gran, de tots els ràpels d'aquest torrent. La reunió es monta sobre un natural, generalment sobre un dels troncs dels arbres que hi ha a la seva capçalera. El segon ràpel, que ens trobem just després del del Freu, també té una reunió natural, aquesta sobre un pont de roca amb un cordí i una cinta amb una anella. De totes formes, cap d'aquests dos ràpels són obligatoris de davallar, ja que els podem evitar seguint el camí que hi ha a l'esquerra del llaç. Després del segon ràpel ve una part on haurem de caminar una estoneta. Després el tàlveg es torna a tancar, fent que aquest tram es torni més esportiu. Caminar, botar, desgrimpar, lliscar... és el que haurem de fer en aquesta part del torrent. No serà obligatori montar cap ràpel, segons el cabdal que ens trobem. Nosaltres quasi tot el botem o desgrimpem, encara que montem un o dos ràpels per fer-ho més variat.
Arribem al gorg final en unes dues horetes, aquí podem veure un petit portell metàl-lic a l'esquerra del seu llaç. El retorn el comecem creuant el portell, per seguir el caminoi que ens torna al camí de pujada, en el punt on hi ha el forn de calç. Des d'aquí, en mitja hora de davallada, arribem novament al cotxe.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha video del descens.
_______________________________________________________________________________________________
27 de Febrer al 02 de Març de 2011
Esquí a l'estació de la Molina (La Cerdanya)
Després de disfrutar d'uns plats ben bons i típics d'aquestes terres, una vegada hem tornat a agafar forces, tirem cap a la Molina, més concretament cap al nucli que hi ha als peus de l'inici de la Pista Llarga. Encara ens queden uns quaranta minutets de cotxe, que aprofitarem per gestionar la nit extra que no teniem reservada. La primera idea era fer tres dies a la Serra del Cadí i dos a l'estació de la Molina, però finalment hem decidit invertir-ho, no fos cosa que comenci a nevar fort i no poguem treure el cotxe de l'aparcament (pista de terra per on no creim que passin les màquines llevaneus).
D'Estana a Martinet, desfent camí per anar cap a la Molina, encara que errem camí i en comptes d'anar cap a Alp i la Molina tirem cam a Puigcerdà. Pel camí telefonem al nostre apartahotel i intentem adelantar la nostra entrada, que tenim reservada per demà, però no tenim èxit. Això de la setmana blanca de Palma ha fet que estigui ple tots aquest dies. La Molina és una estació d'esquí familiar i molt visitada pels mallorquins, que està a prop de Barcelona (un altre punt positiu per ser triada pel producte nacional. Bé, no hi ha sort amb la nostra primera opció, així que tirem d'Internet al mòbil i trobem lloc a Alp. Truquem a l'hotel Roca que ens confirma que tenen habitacions disponibles, cap allà que ens anem!. L'hotel Roca és un hotel de dues estrelles que, abans d'aquest viatge, no coneixiem (www.hotelroca.net), però que tots acabem coincidint que repetirem en cas de tornar per aquesta zona. Arribem a Alp i, sense molts de problemes, trobem l'hotel que està pel centre del poble. Deixem el cotxe a l'aparcament de l'hotel, que està a uns vint metres del mateix hotel. Feim l'entrada amb un tracte correcte, ens expliquen els horaris i ens donen les habitacions 303 i 304. Les habitacions estan molt bé, d'una grandària còmoda, la cambra de bany amb assecador, calefacció, tele amb pantalla plana... Molt bé!! Després de donar-nos una dutxa calenteta, quina passada, el meu germà i jo donem una volta pel poble. Tornem a l'habitació de n'Estorki i en Xisco per veure junts el capítol d'aquest diumenge de Al Filo de lo Imposible. És un dels capítols d'aquesta darrera temporada, el programa va acompanyar a n'Edurne Pasaban quan intentava acabar els catorze vuitmils, abans de convertir-se en la primera dona en tot el món en aconseguir-ho. Quan acaba el programa ens anem a sopar a fora de l'hotel, ja que l'hora d'entrada al restaurant de l'hotel ja s'ens ha passat. Sopem a una cafeteria-restuarant que hi ha a prop, i parlem de tot un poc. El menú d'allò més muntanyer... hamburguesa i sandwichs amb cervessa i cola.
De tornada a l'hotel, reorganitzem les maletes i les motxilles, ja que demà la nostra intenció es arribar a la Molina i ja esquiar. Al dematí ens aixequem prest i a berenar. Molt bo, bona varietat d'aliments i tracte. La veritat es que és un hotel per repetir. Després de deixar l'habitació tirem cap a la Molina, només ens separen uns 7 Km. Primer arribem al nucli d'abaix de la Molina, i continuem cap a dalt. Arribem a Pista Llarga i aparquem a devora de l'apartahotel, on deixem les maletes a la consigna i anem a llogar el material i comprar els forfets. Molta gent, tant a les taquilles com a la coa del telecadira d'abaix. A les deu i mitja ja estem amb els esquís pujant pel telecadira. Abans de pujar-hi, quatre indicacions al meu germà, només va esquiar una vegada fa bastants d'anys. Després de fer una davallada per la pista verda, tirem cap a les blaves fàcils. Apren molt aviat, segur que prest podrà seguir el nostre ritme.
Ens separem, n'Estoki i en Xisco per una banda i nosaltres per una altra. Molt bé, estic impressionat amb l'estil del meu germà. Per dinar ens aturem a una cafeteria adalt de l'estació. La cafeteria de Costa Rasa està a uns 2.000 m i te unes vistes molt guapes. Afora fa un poc de fred, així que dinem de dins. Entrepans calents de butifarra, llom, formatge... begudes i cafès, i un tasso de brou calentet, mum que bo!. Ens retrobem aquí amb n'Estorki i en Xisco que s'havien anat pel seu conta. A la tarda tots esquiem plegats, demà i passatdemà ja esquiarem plegats des de primera hora.
L'apartahotel Guitarts (www.guitarthotels.com), el conec jo de l'any passat. Està bé, si tornem és per qualca cosa, sobretot si ens fixem amb la relació preu/qualitat. L'única pega que enguany li hem trobat és que, agafant l'oferta forfet + habitació, encara que el preu està molt bé, només es pot esquiar a l'estació de la Molina. Aquesta estació es queda un poc petita si ja saps esquiar o si l'estació no està oberta al cent per cent. Nosaltres pensàvem que pagant la diferència podriem agafar el forfet d'Alp2500, i esquiar així per les pistes de la Molina i de la Masella, però des de l'estació no ens deixen, quina ràbia!! De totes formes ens ho vàrem passar molt bé, vàrem repetir moltes pistes, però va ser molt divertit. Caigudes, anècdotes, personatges, neu a vegades millor, a vegads pitjor... tot per disfrutar d'una disciplina relacionada amb la neu i la muntanya, l'esquí alpí. El meu germà ens va acompanyar per totes les pistes, verdes, blaves i vermelles, excepte per les negres. Segur que l'any que ve ja es tirarà per elles. Molt bé, ja m'hagués agradat a jo aprendre tan ràpid com ho ha fet ell, un portent! El primer vespre sopem a la pizzeria d'abaix, el segon repetim a Casa Patxi, a Alp. La primera vegada je hem va agradar, aquesta segona m'ho torna a confirmar. Sopa muntanyenca, porc senglar... vi de la terra, cafés i licors. Hem disfrutat com a nins petits.
Ja ha arribar el dia de tornada. Ho deixem tot llest després de berenar, les maletes a la consigna i nosaltres a les pistes. Després de dinar feim les darreres pistes i cap a baix. Ens canviem al cotxe i cap a Barcelona. Tardem el previst, tornem el cotxe de lloguer i ens tornen a l'aeroport amb l'autobús. Facturem sense cap tipus de problemes ni quasi coa. Embarquem, i la meva darrera mala notícia, he de deixar una navalla que m'he oblidat al neceser, que al darrer moment vaig decidir no ficar-ho a la maleta perque pensava que no duia res que es necessitàs embarcar (no vaig veure que al fons estava la navalla). Quina ràbia!! Una vegada a la zona interna, donem una volta per les tendes, aprofitant per comprar un record als més petits (per allà dalt no vàrem veure res que ens agradés) i un regal a na Yolanda, la meva dona, que s¡ho mereix per l'esforç que ha fet quedant-se amb els nins tots aquests dies. Comprem dues revistes, anem a menjar qualca cosa, i així arribarem a Palma ja sopats, i cap a la porta d'embarcament. La tornada sense problemes, les maletes a Palma no es varen perdre, i ja està fet. La darrera foto del viatge, ha estat tot un plaer!!!
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
27 de Febrer de 2011
Canal Oriental del Ticó-Canal de Cristall, Serra del Cadí
La previsió del temps per a la nit i el dia següent a la nostra pujada a la Canal de l'Ordiguer no és d'allò més bona. Fred, molt de fred, i possibles precipitacions en forma de neu, inclòs a l'alçada de Martinet. Nosaltres estem bastant més amunt, així que si neva segur que serà una bona quantitat. Bé que li farem, hem vengut a l'aventura, no?, així que ens decidim quedar i ja ho vorem. Si al dematí les condicions no són bones, ens retirarem a esquiar més prest del que ens pensàvem. De totes formes, ahir vàrem disfrutar tant amb el nostre primer corredor que, si ens hem de marxar, ho feim amb el nostre sac de la satisfacció ben ple. El cel pareix clar, no es veuen núvols, creuem els dits. A dormir que demà ens hem d'aixecar ben prest.
Arriba el dematí, abans dels primers raigs del sol ja ens despertem. No hi ha núvols, el cel està totalment clar, bé!!! Berenem i comencem a preparar-nos. En Xisco, que ahir ja ens va comentar que li feia mal l'esquena, mentres prepara la motxila decideix no pujar. S'ha pres un antiinflamatori, però encara així li continua fent mal, decideix no forçar-se, i descansar per poder gaudir del que ens queda de viatge. La resta del grup, n'Estorki, el meu germà i jo ens haurem de repartir un poc de més pes cada un.
Decidim que les condicions meteorològiques són bones per pujar, ara hem de confirmar quina canal farem. La del Sabat té un pas un poc complicat, sobretot amb l'estat actual de la neu. Un cordada que va fer ahir la canal Amagada ens va comentar que es varen enfonsar bastant, així que la descartem. La dels Troncs ni pensar-hi, és un (o dos) nivell superior a les nostres possibilitats. N'Estoki proposa fer la Canal Oriental del Ticó, que sí que pareix assolible per nosaltres. Cap allà que ens anem!!!
Canal Oriental del Ticó:
L'aproximació és més llarga que la d'ahir. Hem de fer un parell de travesses per unes pales per les que, en altres condicions de neu, hem d'anar alerta pel risc de possibles allauds. De totes formes la previssió del risc d'allauds és bona, i tant l'estat com la quantitat de neu que ens trobem, ens ho confirmen. Sí que és cert que si aquest dies neva amb intensitat, el risc aumentarà molt, tenir-ho en compta si volem pujar els pròxims dies. Però nosaltres no hem de passar cap pena, el dia que està fent és inmillorable. Ahir passàvem pena per males condicions (segons la predicció), i avui ens trobem que fa sol, no hi ha núvols, el cel està net i jo m'he de llevar roba perque començo a tenir calor, de la bona temperatura que fa. Això és genial!!!. I les vistes, que dir de les vistes, que són com les d'ahir, ens lleven les paraules de la boca.
Aquesta vegada tardem un poquet més del recomenat en posar-nos els crampons. Coses que normalment passen, però que no han de passar, ja que aumentem el risc de caiguda innecessariament, tanmateix al final ens haurem d'acabar posant els crampons. Una vegada continuem amb els crampons, quina diferència!!!, avancem a bon ritme. No estem del tot segurs si estem a la canal correcte, però ens ho sembla amb moltes possibilitats. Que li farem?!, a continuar l'ascensió. La cosa cada vegada es posa més inclinada. Aquesta canal es nota que és més difícil que l'anterior, l'ambient és molt més alpí que ahir. Fins i tot n'estorki està començant a disfrutar.
El darrer tram ens deixa bocabadats, la sortida de la canal és per l'esquerra d'una mènsula de neu. Ja fa una estona que el vent ens ha vengut a visitar i n ens vol deixar, complicant així un poc més l'ascensió. No passem molt de fred, encara que no ens sobra cap peça de roba. Primer puja n'Estorki per poder grabar-nos des d'a dalt, després el meu germà i, finalment, jo. La sortida és brutal, una pendent molt marcada, el vent que quasi no deixa veure, la mènsula... Quan arribo al final m'entren unes ganes loques d'abraçar als meus companys de cordada. Esteim super feliços!!!
Ens feim ràpidament un parell de fotos. Però entre la felicitat, el vent i uns núvols que, ara sí, que pareix que venen cap a nosaltres, ens oblidem a fer-nos la foto amb el logo del grup, llàstima. Tirem cap al Coll de la Canal de Cristall abans no arribi la boira i el mal temps.
Tardem un poc més en arribar al coll ja que estem més enfora que ahir. Una vegada arribats al punt on iniciarem el descens, decidim fer una mossegada ràpida. Coincidim amb altres cordades que venen de l'Ordiguer. Novament montem la corda i comencem la davallada amb un ràpel. Aquesta vegada no perdem tant de temps en la davallada (ni feim pràctiques d'autodetenció, ni ens equivoquem de camí) i ens plantem al Prat del Cadí en total en sis hores clavades (ahir varen ser sis i tres quarts). En Xisco ens espera, ja ha començat a replegar les coses. No ens ho pensem molt, la idea es davallar avui en comptes de demà al dematí, i així intentar tenir un dia més d'esquí. Dit i fet, reorganitzem les motxilles, nova repartició de pes, i cap a Estana. Adeu Prat del Cadí, quina llàstima, però amb quina sensació tant meravellossa ens anem!!!
L'inici del camí està gelat, hem d'anar molt alerta. Poc a poc anem davallant, i tardem el mateix temps que de pujada (no ho entenc). Parlant, parlant arribem al cotxe, però he trobat que se m'ha fet un poquet llarga la tornada, pareixia que no arrivabem a l'aparcament. Després de cercar per de dins el cotxe, confirm el que sospitava, les meves ulleres no hi son, les vaig deixar al capó i algú se les ha quedades. Llàstima, m'agradavem!!. Col-loquem totes les motxilles al cotxe i tirem cap a Estana. Abans de partir en Xisco troba un piolet perdut, es de travessa i marca Camp. El deixarem al restaurant de Cal Basté on pensem dinar, per si l'amo torna a cercar-ho.
Aparquem a Estana i caminem un poc pels seus carrers (és un poblet molt petit), fins al restaurant. És un lloc acollidor, amb un tracte molt bo. Els hi deixem el piolet i a menjar!!!. Primer plat: trinxat amb cansalada i, per llevar-nos el gust de l'aigua d'aquests darrers dies, vi de la terra amb porró, quines rialles!. De segon: cabrit amb patates. I de postres: mató amb mel per a tots. Tot ha estat deliciós, per repetir sense cap mena de dubte si tornem per la zona. Per rematar un cafetet que ens ajudarà amb la tornada, sobretot a jo que menaré el cotxe fins a la Molina. Abans de partir hem d'escriure al llibre de piulades del restaturant (ens comenten que prest es podrà fer per internet -www.estanacalbaste.com). Deixem un record escrit del que ha estat la nostra experiència i les condicions que hem trobat a les dues canals: la de l'Ordiguer i la Oriental del Ticó.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha video a la secció de videos.
_______________________________________________________________________________________________
26 de Febrer de 2011
Canal de l'Ordiguer-Puig del Quer (2.546 m)-Canal de Cristall, Serra del Cadí
Ens despertem després d'una nit ben fresqueta, encara que uns han passat més fred que uns altres, quan comencen a sortir els primers raigs de sol. Un poc mandrossos ens preparem el berenar del matí i, sense perdre molt de temps, comencem a repartir i ordenar el material que hem de pujar al corredor. Crampons, piolet, budrier, perns de gel, friends, roba, menjar, aigua, roba... Mare meva, i pareixia que no haviem d'agafar pràcticament res. Després de tenir-ho tot preperat, ens ho hem pres amb calma comencem a caminar, iniciant una aproximació al corredor que ens durarà, segons hem llegit, a prop d'una horeta i mitja. Són les vuit del dematí, i hauriem d'haver sortit més prest.
El nostre objectiu: la Canal de l'Ordiguer
Deixem el nostre Camp Base -CB- (1.825 m) i creuem el Prat del Cadí en direcció a l'inici del corredor. El camí té petjades ja marcades i les fites ens ajuden a orientar-nos. Encara que la direcció és evident ja que es pot veure el corredor des de el prat. Aquesta zona és bastant visitada pels amants de les activitats hivernals. Feim una petita aturada per col-locar-nos els crampons, ens rehidratem i a continuar. Ens trobem una cordada de dos que va en direcció al Canal Sabat. Els saludem, parlem uns minuts i continuem la nostra ascensió. Ràpidament guanyem altura, ja que el desnivell superat és bastant considerable. Les vistes són espectaculars, i aprofitem per fer fotos. Ens hem de controlar, ja que si no ens quedarem sense bateria per la resta d'ascensions. Quina llàstima perque feriem el doble de fotografies.
A mesura que pujem i estem arribant a la base del corredor ens trobem una segona cordada. Aquesta ens acompanya un troç més llarg de camí, ja que volen fer la Canal Amagada. L'aproximació a aquesta canal és la mateixa que a l'Ordiguer. Com nosaltres, ells tampoc saben còm estarà la neu a les canals. Ja vorem, encara que pareix que podrem divertir-nos ben molt. Finalment tardem uns cinquanta minuts en arribar a l'inici de la canal. Aquí n'Estorki ens demana si ens encordem o no. Decidim no fer-ho pel moment, continuar pujant i, si és necessari més endavant, ja ens encordarem. La neu està bé i així anirem a un millor ritme, encara que les petjades han desaparescut i les haurem d'obrir nosaltres. Arribem al primer resalt en mixte i el superem sense problemes. Continuem l'ascens disfrutant com a nins petits. És tot marevellós, les vistes, la companyia, el temps assolejat... Arribem a una cruïlla, on la canal es bifurca, la variant de l'esquerra té un bloc on haurem de fer un pas de IV+, així que ens decidim per continuar per la via normal i agafar el camí de la dreta. Més endavant el pendent es fa més fort, arribant als 50-55º, però poc a poc ens la guanyem.
Tardem en arribar a la sortida del corredor unes dues hores i quart aproximadament, i en pocs metres el cim del Puig del Quer (2.546 m). Quina alegria més gran!!! Hem arribat, hem aconseguit el nostre objetiu!!! El dia continua sent esplèndit. Ens feim les fotos de rigor, per evitar els possibles problemes de que algú no es cregui que hem arribat adalt de tot ("sí foto, sí cim", "no foto, no cim"). Després de deixar constància gràfica del cim ens dirigim cap al Coll de la Canal de Cristall, el nostre camí de devallada. Una vegada al Coll feim una petita aturada per menjar i beure un poc. Instalem les cordes per fer el ràpel d'entrada a la canal, i jo començ la davallada.
La Canal de Cristall:
Durant la nostra davallada practiquem maniobres de autodetenció amb el piolet. La neu a trams està bé i ens permet practicar còmodament, però a trams està molt blana i ens frenem amb massa rapidesa. Durant la davallada ens despistem i tirem cap a la dreta en comptes d'anar a cercar un collet a l'esquerra. Aquesta errada no ens fa perdre, ja que en tot moment veim en nostre camp base, però ens fa fer un rodeig que ens costarà una mitja hora llarga més de davallada. Finalment, tardem el mateix temps en davallar que en pujar. Quaranta-cinc minuts després arribem al nostre CB, hem tardat sis hores i tres quarts des de que hem sortit al dematí.
Durant la davallada hem trobat un petit rierol gelat, així que després de deixar les coses al CB, agafem les botelles, una tassa i un piolet. Després de fer un forat al gel amb el piolet feim servir la tassa per recollir aigua. Aquesta vegada el color també és taronja, però molt fluixet, així que posem les pastilles potabilitzadores i decidim que aquesta sí que ens la beurem. Ens feim el sopar, que bona que és la pasta a la muntanya!! Després de sopar i fer un poc de xerradeta ens anem a dormir, que ja fa fosc!! La nit aparescuda a l'anterior, per uns més freda que per altres.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un video a la secció de videos.
_______________________________________________________________________________________________
25 de Febrer de 2011
Estana-Prat del Cadí (La Cerdanya)
Ja ha arribat el moment, després de molts de dies des de que ens plantejàssim per primera vegada el viatge, ens trobem a l'aeroport de Palma amb les maletes fetes per partir cap a terres catalanes. Quines ganes, quines ganes, quines ganes... no atura de venir al meu cap aquest pensament. El nostre objectiu està a la Serra del Cadí, a la comarca de la Cerdanya, a Lleida -Catalunya-, dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró, i es tracta de fer dos o tres corredors per la zona. A més al viatge li afagirem dos o tres jornades d'esquí alpí a l'estació de la Molina. En total seran sis dies, dels que si tot va bé aprofitarem cinc per fer activitats relacionades amb la muntanya i la neu.
Després de repartir el material comú entre els quatre, en Xisco, n'Estorki, en José Carlos i jo -en Sergi- ens fan embarcar l'equipatge de mà. Primera mala notícia, no tenc pany per aquesta bossa, només me falta que em desaparegui el sac o la jaqueta de Gore. Però no ens queda més remei, així que no val la pena passar pena. L'única cosa bona és que no ens fan pagar l'extra per la segona maleta. Després de facturar ens anem a fer un cafetet. A la cafeteria em trob amb na Magdalena, una bona amiga del col-legi. Quina il-lusió!! Parlem un poquet i ens anem cap a la porta d'embarcament, a esperar l'avió. Segona mala notícia, ens avisen de que l'avió duu molt de retràs. Quina ràbia, sí que comencem bé!! Pareix que anirà per llarg, perque ens conviden a un bocata i un refresc a càrreg de la companyia aèria. L'única cosa positiva és que estic amb bona companyia. Continuem parlant una bona estona. Feia molt de temps que no la veia, i m'enter que ella, i el seu home, comparteixen els mateixos sentiments que tenc jo cap a les muntanyes i la natura en general. Després de tres hores partim cap a Barna.
Una vegada a l'aeroport de Barna, després de recollir les maletes, afortunadament no es perd cap pel camí, ni ens desapareix res, ens dirigim cap a l'aturada del bus que ens durà fins a les oficines on hem de recollir el cotxe de lloguer. Aquí recollim el cotxe, millor dit la furgo. No feim coa i ens conviden a unes llepolies, però no podem perdre molt de temps, duim massa retràs. Tirem cap a l'autopista, ens costa un poc agafar el camí correcte degut a les obres a la xarxa viària catalana. Arribem a Manresa i ens aturem a un supermercat per fer la compra dels tres dies d'activitats que ens esperen. Després de "dures" negociacions arribem a un acord en quant a la quantitat de menjar a comprar. Demanem indicacions per tornar al camí i directes cap a Estana. Com que no tenim molt de temps, quan ens aturem a una benzinera per comprar un poquet de benzina pel fornet que ens permetra cuinar el menjar, aprofitem per menjar una pizza ràpida. La idea era dinar tranquilament, a un restaurant, però ens hem d'emmotllar-se a la situació.
Continuem tirant camí cap a Estana pel tunel del Cadí. Aquest serà l'únic peatge que pagarem, quasi dotze euros. Després del tunel tirem direcció cap a Martinet, d'aquí a Estana, travessem el poble fins a l'aparcament on deixarem el cotxe (1.500 m). Refeim les motxilles, deixem el que no necessitem a les maletes dins de la furgo i comencem el camí a peu. Mare meva com pesen les motxilles!! Ens queda d'una hora a una hora i mitja de pujada durant tot el camí fins arribar al prat. El camí és evident en tot moment, i no trobem neu fins adalt de tot. Està fitat amb marques de pintura d'una sendera de petit recorregut (maques de color blanc i groc). Primer arribem al Coll de Reineres (1.702 m), i més endavant al Collet Roig (1.780 m), però sense entretenir-nos continuem caminant. Les vistes són maravelloses, llàstima de poder gaudir-les amb més tranquilitat, els corredors pareix que tenen neu abastament, encara que es nota que hi podria haver-ne molta més. No ens podem entretenir a fer moltes fotos, però n'Estorki aprofita per grabar uns minuts de video.
Arribem al nostre destí en cinquanta minuts, això ens anima!!! Amb les vistes que tenim s'ens queda la boca ben oberta. Estem al Prat del Cadí (1.825 m) i això és una passada!! Ens comencem a organitzar, i m'arriba la tercera mala notícia: m'he deixat les ulleres de sol al cotxe (a la tornada m'adonaré que no les vaig deixar a dins del cotxe sino a damunt capó, i per tant ja no les he tornat a veure més), quina ràbia! Abans que es faci ben fosc hem d'anar a cercar aigua. Només tenim la que hem agafat per fer el camí de pujada. N'Estorki recorda que aprop hi ha un rierol on varen agafar aigua l'altre pic que va estar per aquí. Trobem el riuet i agafem l'aigua, que és de color taronja, no inspira molta confiança, li posem un parell de pastilles potabilitzadores i comencem a bullir-la per fer el sopar. Tornem al rierol a cercar més aigua per beure demà. Quina sorpresa ens duim quan, seguint el seu tálveg, veim que passa pel mig del prat, que està ple, ple de buines seques de vaca. L'aigua que hem pujat des d'Estana no basta per fer el sopar i beure demà, i la pasta ja està bullint amb l'aigua taronja, així que decidim arriscar-mos a menjar la pasta. Tirem la resta de l'aigua taronja i decidim que demà ja cercarem algun altre riuet, una font... o fondrem neu. Sopem, que bé que entra el menjar calent a la muntanya.
Després de sopar disfrutem d'un cel espectacular. No hi ha cap núvol, i sí cents o milers d'estrelles. Una passada!! Demà ens espera un dia ben dur, així que no tardem en ficar-mos al sac i a dormir. Durant la nit em despert un parell de vegades, però no pas gens de fred. La canço que ens regala en Xisco ajuda a que ens costi un poc dormir, però com que he estat previsor, els taps per les orelles minven el seu volum. El meu germà no pega ull, no passa fred (te el mateix sac que jo), però no pot dormir per la incomoditat del terreny. N'Estorki pot dormir, ja fa molts de viatges que fa junt a en Xisco, però ens comenta que ha passat un poc de fred. La nit passa i prest arriba la claror de les primeres llums del dia.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha video a la secció de videos.
_______________________________________________________________________________________________
Febrer de 2011
Presentació del nou logo del Grup
Excursionista Tramuntan
Aprofitant el viatge a la Serra del Cadí que vàrem fer a finals del mes de Febrer, vàrem decidir afegir un nou logo al nostre grup. El que ja teniem, i que continuem mantenint, era un poc seriós, per això ens decidírem per fer un més adient per la part més jove del grup. Aquest nou logo és més divertit, i des d'ara serà el que ens acompanyarà en les nostres rutes, sobretot en aquelles que facem fora de la nostra illa.
Esperem que també vos agradi i que el vegeu adalt de molt de cims, perque això voldrà dir que nosaltres haurem arribat a conseguir els nostres reptes d'ascensió.
Salut a tots els que ens seguiu!!!!
_______________________________________________________________________________________________
17 de Febrer de 2011
Torrent de l'Ofre o de Biniaraix (Sóller)
Ja era hora!!! Després de que, a la fi hagi plogut un poc, tampoc ha estat per tirar cohets però ja va bé, hem pogut fer el primer descens aquàtic d'un dels nostres torrents més clàssics. El barranc de Biniaraix, també conegut com torrent de l'Ofre, és una de les excursions més típiques que es poden fer per la zona de Sóller. El barranc discorre quasi paral-lel al camí de carro que uneix el llogaret de Biniaraix, dins de la vall de Sóller, amb la zona dels embassaments, i per tant, si es continua el camí, amb el santuari de Lluc. L'aproximació a la capçalera d'aquest torrent és fàcil de localitzar. Deixem l'abeurador de Biniaraix a la nostra esquerra per agafar un camí de carro ben indicat amb cartells que, sense deixar-lo, ens durà quasi fins a les cases de lÓfre. Dic quasi, perque abans d'arribar-hi haurem de deixar aquest camí per anar a cercar el tàlveg del torrent. Des de Biniaraix tardem aproximadament uns 50 minuts de recorregut efectiu fins arribar al lloc del seu inici. La pujada ens permet gaudir d'unes vistes espectaculars del poble, de les muntanyes -el Cornador Gran i el Petit-, dels arbres... Això sí, el desnivell que salvem és bastant marcat, sobretot amb les motxilles ben carregades com les duim, per aquest motiu val la pena agafar-ho amb calma, i poder disfrutar sense treure la lengua per defora.
Una vegada al tàlveg, amb un vent bastant important, ens canviem i feim una petita mossegada, que ens ajudarà a aguantar tot el descens. La idea és fer la menjada del migdia al gorg de can Catí, que és el darrer gorg de torrent. El primer contacte amb l'aigua sempre impressiona, i més en aquest torrent on sempre està molt, però que molt freda. Crec que és el torrent que duu sempre l'aigua més freda de tots. Sort que no has d'estar sumergit dins de l'aigua, nedant, en cap moment. De totes formes decidim posar-nos la caputxa del neopré, és la primera vegada que ho faig, i es nota una disminució molt important de la perdua de calor.
El descens del torrent ens porta unes tres hores i mitja, encara que nosaltres ens ho prenem sempre amb calma i feim moltes aturades per fer fotos i videos. Els ancoratges els trobem amb bones condicions, tots són químics i per partida doble. Aquest barranc té catorze ràpels, que van des dels sis metres fins als trenta-vuit del més gran. Hi ha una primera part tancada, curta, que s'obri ràpidament. Després el torrent es torna tancar per agafar un caire més esportiu. No trobem adient fer cap bot i només un petit tobogà. Hi ha dos ràpels que hem de fraccionar, el de sa Figuera i el de can Catí, però les reunions tenen una bona mènsula i són còmodes per manipular les cordes.
Una vegada arribats a final del torrent, feim una ràpida mossegada i ens posem en marxa per fer el retorn. En pocs metres arribem al camí de pujada, que en tres quarts d'hora de davallada ens deixen, novament, a l'abeurador de Biniaraix i a poc metres d'on hem deixat aparcat el cotxe.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha dos videos a la secció corresponent.
_______________________________________________________________________________________________
12 de Febrer de 2011
Bosc de Bellver-Castell de Bellver (Palma)
No m'enrecord del darrer pic que feia que anàvem d'excursió els quatre plegats. Aprofitant que teniem part del dematí lliure, i no ens volem gratar la panxa a cases, ens decidim a sortir a donar una volta pel bosc de Bellver, i arribar fins al castell, si els dos pollets que ens acompanyen estan de bones. Ens hem despert amb tranquilitat, agafem un poc de berenar i aigua i la càmara de fotos. El dia pareix que serà bo, fa solet i la temperatura del carrer és d'allò més agradable. Deixem el cotxe aparcat davant de la Clínica Bellver, al carrer Camilo José Cela. Des d'aquí agafem el caminoi que hi ha a l'esquerra just després de les barreres que tanquen l'accés per carretera al castell, deixem per tant la carretera per anar per dins del bosc en tot moment. Hi ha nombrossos caminois, encara que pareix que tots van cap a Roma, així que no ens preocupem gaire, simplement gaudim de la pujada, de les plantes, els arbres, els ocells, les abelles...
Després de poc temps d'iniciada la nostra pujada arribem a una zona recreativa, amb taules, bancs i una zona de joc pels més petits. Aquí ens estem una estoneta, deixant que els dos petecos puguin disfrutar dels tobogans, dels ponts, d'iniciar-se a "l'escalada", de saltar, de correr...
Reiniciem el nostre camí per arribar, sense que siga gens feixuga la pujada, ben bé al davant de l'entrada principal del Castell de Bellver. Aquí ens espera la resta del grup (ells han pujat amb cotxe fins adalt). Aprofitant que és dissabte, i els residents i nins no paguem entrada, entrem per donar una volta per dedins del castell. La darrera vegada que vàrem venir n'Adrià i jo era diumenge i les sales i museus eren tancats, però avui tenim sort i estan oberts al públic. Aprofitem per visitar-les totes (ja fan un "parell" d'anys des del darrer pic que les vaig veure) i donar una volta per dalt de tot del castell, guadint de les magnífiques vistes que té de la badia i la ciutatde Palma.
La davallada la feim cap a l'ermita, pel camí indicat amb cartells que surt des d'enfront de l'entrada principal, just per on hem acabat la pujada. En pocs minutis arribem a una petita ermita, que roman tancada. Aquí girem cap a l'esquerra, passant per davant de la seva porta i del mirador que té al front (hi ha una estació de Medi Ambient a la dreta de l'ermita) i anem a cercar el camí que hem fet de pujada. Amb tranquilitat, i poquet temps, davallem fins a on hem deixat aparcat el cotxe. Tant n'Adrià com na Paula han fet tot el camí, tant de pujada com de davallada, caminant ells solets, sense voler que els agafem en cap moment. Molt bé!!, si segueixen així, d'aquí a poc els haurem de pujar de categoria, de pollets a rupit i cadernera.
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
04 de Febrer de 2011
Torrent des Rafal (Valldemossa)
Ja feia molt de temps des de ferem el darrer torrent aqüàtic, de fet era l'any passat!!!. Pareix que aquest hivern no tenim molta sort amb les nostres sortides, tant la pluja com la neu fa acte de presència quan nosaltres no podem gaudir-les. Encara no hem pogut fer cap torrent amb un cabdal important, i la neu es quasi fosa quan nosaltres podem anar a la Serra. I ademés jo, en aquesta ocasió, no els he puc acompanyar (quina ràbia!!). El torrent des Rafal acaba en el torrent de Lli de sa Marina, de fet, hi ha que tenir-ho en compte a l'hora de calcular el temps de davallada (una hora pel Rafal i el que tardem en davallar el Lli). Els cotxes es deixen als mateixos punts, tant d'arribada com de sortida, que quan davallem el barranc del Lli. L'aproximació no és inmediata com la del Lli, però és bastant ràpida. El retorn és el mateix del del Lli. En aquest descens el Rafal portaba més cabdal que el Lli, motiu que feia encara més interessant el triar l'opció d'aquest barranc, i no començar directament des del Lli.
Sense problemes i disfrutant dels seus ràpels, en José Carlos i en Rubén, arriben al salt de 54 metres. Aquí es troben una reunió amb tres químics. Comentar que dos d'aquest tres ancoratges es mouen. Seria interessant que qui tengui coneixements i mitjans posi remei a aquesta situació. Una vegada fora del torrent i arribats al port de Valldemossa, després d'unes tres horetes, els dos barranquistes decideixen fer una mossegada i una cerveceta vegent la mar.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha video d'aquest descens.
_______________________________________________________________________________________________
18 de Gener de 2011
Torrent de Son Gallard (Deià)
Enguany pareix que la pluja no vol visitar-nos, així que el primer torrent de l'any haurà de ser en sec. No pareix cert, les "Calmes de Gener" no ens volen deixar des de fa molts de dies. Les temperatures donen per a que la gent torni a visitar les plages, cercant el sol. Esperem que torni prest el fred, la pluja i, fins i tot, la neu de l'hivern, que ja tendrem bon temps i calor a la primavera i l'estiu que han de venir. Bé, en principi haviem d'anar a escalar, però, per una falta de comunicació entre el grup, no podem quedar amb n'Estorki, així que en José Carlos i jo partim decidim fer el descens d'un barranc. La primera idea era fer el de Son Masroig, també conegut com de les Òlibes, però finalment triem el de Son Gallard.
Partim de Palma cap a Valldemossa i, d'allà, tirem cap a Deià. A l'altura de l'aparcament de Son Marroig deixem el cotxe. Comencem a caminar per fer l'aproximació fins a les cases de Son Gallard. Davant d'elles passa el torrent creuant la carretera. Del cotxe al torrent tardem uns deu minuts. El primer ràpel el feim directament des d'un guarda-rail per a entrar al torrent sense haver de passar per cap propietat privada. El tàlveg del torrent, al seu inici, està un poc brut de vegetació, prest arriben les primeres desgrimpades i qualque ràpel de poca altura.
Després d'una primera part amb poc interés, arriben una segona i tercera molt més entretengudes. Ràpels més verticals, amb més altura, millors vistes... Continuem disfutant del descens fins arribar al salt on hi ha el gorg que manté aigua. Aprofitem per berenar aquí a la seva capçalera, abans de davallar-lo. Davall jo primer, i el pas per la dreta hidrogràfica (mirant en direcció de davallada), evitant mullar-me els peus. En José Carlos decideix anar cap a l'altre costat, i també el passa amb èxit. Pareix que el camí triat pel meu germà és més assequible que el que he triat jo. Si davalla gent amb poca experiència s'han de montar un ràpel guiat, o es banyaran els peus de ben segur.
Després d'aquesta segona part tenim una estona de caminar per arribar al darrer tram del torrent. Aquí trobem els ràpels més grans, pràcticament encadenats, i amb les vistes més espectaculars. Na Foradada apareix per no deixar-mos fins quasi tornar al cotxe. Hi ha diversos ràpels de consideració, uns darrera els altres, tots amb bones reunions. Potser la reunió més justeta és la que hi ha just abans del ràpel volat de trenta metres (el darrer del barranc), però no té gaires complicacions, hi caben un parell de persones, encara que la repisa està amb un poc de pendent. Després d'aquest darrer ràpel només ens queden un "parell" de desgrimpades més fins arribar a poder tocar la mar. Hem tardat en completar el torrent, des del seu inici a les cases de Son Gallard, amb aturades incloses, unes tres horetes.
Una vegada hem acabats de dinar, avui no podem gaudir de donar-nos un capfico, tenim dues opcions per fer el retorn. Si tirem cap a l'esquerra, mirant cap a la mar, arribarem fins a la ruta dels miradors de l'Arxiduc, i acabarem el retorn a l'aturada de bus que hi ha a l'hotel de la carretera Valldemossa-Deià. Nosaltres, triem l'opció contrària, tirem cap a la dreta per anar, costejant, a cercar la pista que arriba des de les cases de Son Marroig fins a Na Foradada. Una vegada arribats a aquest camí de carro, girem cap a la dreta i pujant, en ziga-zagues, arribem a un olivar i, d'aquí, a la barrera final amb un botador, que ens deixa a una carretereta. Seguim aquest petit tram asfaltat amb direcció de pujada fins a la carretera principal, on hem deixat aparcat el cotxe. La tornada ens ha duit menys d'una hora.
Els ancoratges del torrent han estat canviats fa poc. En general ens trobem pàrabolts i químics als ràpels més compromesos. Hi ha algun spit o natural amb cordins nous al ràpels més petits, on no podem desgrimpar. L'equipament d'aquest torrent és molt decent, sense passar pena en cap moment del seu descens. Enrecordar-se que el darrer ràpel de trenta metres, el més gran del barranc, és volat pràcticament des del seu inici. Si es fa a la primavera entrada o l'estiu no hi que oblidar-se d'agafar el banyador, per fer un capfico si els grumers ens ho permeten.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha reportatge videogràfic del descens a la secció de videos.
_______________________________________________________________________________________________
10 de Gener de 2011
Puig de n'Alí (1.037 m), Escorca
Primera excursió de l'any, bon temps i bona companyia. La ruta triada no és la normal, aquesta vegada pujarem a aquest puig per la seva cresta. Així podrem continuar practicant un poc el maneig de les cordes, i de pas entrenem un poc el físic. Deixem el cotxe al Coll de sa Batalla, i comencem aquesta excursió pel camí que puja cap al Massanella o n'Alí per la normal. En poc temps deixem enrera la font i, en deu minuts, arribem al botador. No hi ha ningú a la caseta, així que continuem caminant. Quan arribem a l'entrada de les cases ens desviem cap a l'esquerra, per anar a cercar el coll que puja un poc a les males, per dins de l'alzinar. Pujem amb tendència cap a la dreta fins al coll, després davallem per anar a cercar un caminoi fitat per la dreta de la torrentera. Aquest camí ens du fins a l'inici de la cresta de n'Alí.
Comencem a pujar sense encordar-mos ja que és una escalada molt assequible. Quan arribem a la base del "petit Cerví" (un penyal amb una gran semblança amb la montanya del seu mateix nom -Cerví o Matterhom-) ens posem el budrier, les ballerines i ens encordem. N'Estorki puja de primer i jo de segon. Poc a poc guanyem altura i avancem sense més problemes. Feim un ràpel i continuem crestejant. Arribem al final de la cresta amb una bona sensació al cos.
Des del final de la cresta, davallem pel costat dret de la mateixa, fent un petit ràpel. Ja queda poc per arribam al cim, que coronem en un "parell" d'hores: cim de n'Alí (1.037 m). Aquí aprofitem per fer una mossegada, disfrutar de les magnífiques vistes i fer una xerradeta. El dia que hen triat... magnífic!! Sense cap núvol, amb un poquet de vent (però sense problemes) i amb una temperatura perfecta.
La davallada la feim per la ruta normal, amb el camí fitat que ens deixa al Coll de sa Línia. Girem cap a la dreta i continuem pel camí de carro en davallada. Després de deixar a la dreta les runes d'una edificació, més endavant aribem a la cruïlla on girem a la dreta, per arribar de nou a l'entrada de les cases. Refeim el camí fins a passar de nou el botador, la font i arribar al cotxe. En total hem estat quatre hores i quaranta minuts (amb les aturades incloses).
Per veure totes les fotos pitjau aquí.
_______________________________________________________________________________________________
Grup Excursionista Tramuntana Pàgina web amb © des de l'any 2006 gruptramuntana.com
|
Benvinguda del grup
Estadística
Entrades antigues: M Any 2010
|
a
