 |
|
|
20 al 22 d'Abril de 2016
Corredor de las Hoyuelas (Serra de Gredos, Àvila)
Comença la nostra aventura anual per terres peninsulars!! El nostre projecte d'enguany era intentar de nou pujar el cim de l’Aneto, pel seu corredor Estasen, ja que l’any passat la meteo ens va jugar una mala passada i no ens ho va deixar aconseguir. Pareix que enguany tampoc vol que el visitem, ja que la predicció del temps és encara més dolenta si cal. Per aquest motiu ens veiem obligats a canviar de plans una, dos, tres..., o les vegades que faci falta, però anem per feines... Enguany som els mateixos de sempre a excepció d’en Xisco que no ens acompanya. En el seu lloc, s’ha apuntat en Xavi, pel qui serà el seu primer viatge muntanyer amb caires "alpinístics". Els bitllets de l’avió i el cotxe ja el tenim pagat, i tot el material per llogar mirat. Només queda que arribi el dia.
I el dia arriba amb la confirmació d'una predicció del temps horrorosa... dons sí que comencem bé! Quedem a les sis menys quart a la terminal de l’aeroport, ja que el nostre vol surt a primera hora, i hem d’embarcar es maletes. Hem estat creuant els dits fins darrera hora, esperant un miracle i que el temps millorés. Res de tot això, possibilitat de tempesta del 90% a la zona del refugi de Corones, els dies que hem d’estar nosaltres, amb nevades i visibilitat molt dolenta degut a la boira. La resta del Pirineu, tant al costat espanyol com al francés i el pre-Pirineu, està amb les mateixes condicions. De fet quasi tota la Península està amb mal temps... quin ull que hem tingut triant les dates del viatge!!! L’única zona que pareix que es salva un poc és la Serra de Gredos. Després de sospesar la situació, i sabent que ens esperen més de set-cents quilòmetres de carretera, decidim provar amb aquesta, la menys dolenta de les opcions que tenim. El pla ”A”, d’Aneto, ja està descartat, i passem al pla "B" i intentarem fer cim al puig Almanzor (2.541 m) pel seu corredor Nord.
Així que una vegada arribats a l’aeroport de Barcelona, tirem cap a l’empresa de lloguer de cotxes. El bus llançadora ens porta a les oficines que hi ha a un polígon a prop de l’aeroport. Tenim sort, no hi ha ningú fent coa per recollir. Tots els tràmits són ràpids i prest ens veiem camí cap a Lleida, tots plegats, dins una Volkswagen Transporter de nou places. No tardem molt en fer una aturadeta, sol·licitada per n’Estorki, i ens adonem que aquesta no serà la darrera vegada. De Lleida tirem cap a Saragossa, on ens aturem a comprar els cartutxos de gas pels fornets, i unes estoretes pels qui no en tenen, o se l’han oblidada a Palma... enguany no he estat jo, afortunadament!!
El viatge és llarg, però amb la bona companyia que som es passa sense problemes, i prest arriba l’hora d’aturar a dinar. De cercar lloc sempre s’encarrega en Rubén, amb molt bon resultat fins ara. Aquesta vegada ens desviarem un poc de la ruta per anar a cercar un rostidor on poder menjar un bon “xuletó” d’Àvila. El nostre restaurant es diu “Asador Alto del León”, a uns 1.500 m d’alçària, a un port de muntanya que de ben segur deu tenir unes vistes espectaculars. Nosaltres no les podem gaudir ja que el dia s’ha posat ben gris, tot tapat i deixant caure un bon ruixat mentres dinem. Al manco el menjar està ben bo, i el restaurant, amb el servei, és molt bo. Llàstima que anem amb tan poc temps. Hem d’arribar a Hoyos del Espino abans de les vuit perquè en Xavi té reservats uns piolets i uns grampons, i ens esperen per recollir-los.
A Àvila ens aturem per fer la compra del dinar per aquests dies. Decidim fer-la tots plegats, en comptes de per parelles, com l’any passat (va ser molt divertit). Engany la fem tots junts, i ens sorprèn que qui més diu d’agafar coses és n’Estorki, cosa que normalment no passa. Ell sempre es queixa que agafem massa cosa i portem massa pes. Cosa que aquesta vegada és tot el contrari, això deu ser que s’està fent vell i cada vegada necessita més comoditats a la muntanya.
No podem fer visita cultural a Àvila, una llàstima, però sí que vegem d’enfora les seves murades. Una vista impressionant de la capacitat per construir que tenia l’home fa segles enrere. Si podem a la tornada farem una visita amb més calma. Una vegada arribem a Hoyos ens dirigim a l’empresa de esports d’aventura on en Xavi té reservat el material. Hem arribat un quart d’hora abans de tancar, missió aconseguida. Mentres ens lloga el material, parlem amb l’al-lot que ens comenta que la neu no està molt bé, que un dels seus guies va tardar el doble en arribar a la llacuna. La nostra idea és tirar avui vespre cap al refugi que hi ha a la Llacuna gran.
De camí a la Plataforma de Gredos, lloc des d'on comença la nostra ruta, podem veure a una explanada una guineu que ha cfreuat la carretera i ens mira fixament. La veritat és que a tots ens fa molta il·lusió, ja que cap havia vista una de tan a prop. El meu germà comenta que és la primera vegada que en veu una per la contrada. A l’aparcament de la Plataforma només hi ha un cotxe, i pareix que porta molt aparcat. Plou, fa fred i queda poc menys d’una hora per que es faci fosc. Ens plantegem les opcions que tenim: tirar cap a dalt, banyant-nos i amb la nit just a la volta, dormir a la plataforma, o baixar al poble i dormir a un hostal. Pel que fa a l’activitat , la millor opció seria pujar, ja que així demà estaríem al refugi per tirar cap a l’Almanzor, però les possibilitats de tenir un ensurt, de nit, banyats, i despistats és molt gran, així que queda descartada per votació. Entre dormir a la plataforma o al poble, amb quinze minuts de diferència, decidim fer-ho calents.
Al poble anem a l’Hostal JJ, que és de la família de n’Angélica, i ens reben molt bé, donant-nos les màximes facilitats. Desfem les maletes i davallem a sopar. Cap de nosaltres té molta gana, encara tenim la panxa plena amb la costella de vedella d’Àvila del migdia, però alguna cosa hem de sopar. Ja és tard, però ens fan unes amanides i una sopa ben bona que ens mengem sense protestar. Després de parlar un poc de demà ens anem a deixar llestes les motxilles i dormir. Hem tardat deu hores de viatge en cotxe, que no ho pareix però cansen. Les habitaciones i el tracte són espectaculars de bones, molt recomenable!!
Al dematí ens despertem a les quatre i mitja del dematí per tirar cap a la Plataforma (1.780 m). No hem de preparar res perquè tot ja estava llest. La idea és començar a caminar amb un plàtan i una barreta fins arribar al refugi on berenarem, d’aquí a dues horetes, o això ens pensem. Comencem a caminar, no hi ha neu, fa un poc de fred però poca cosa, i no plou, cosa que agraïm. En relativament poc temps comencem a trepitjar neu, però per ara sense problemes. Cada vegada hi ha major quantitat i ens enfonsem més. Encara fa fosca, i caminem amb els llums dels frontals com a única font d’il·luminació. Després d’una bona estona obrint petjada, i cansat que m’entri neu, decidim fer una aturada per col·locar-nos les polaines. -això és una altra cosa-. Poc a poc comença a aclarir cada vegada més, deixant-nos gaudir de unes poques vistes. Arribem a la Font dels Cavadors i, una estona després, als Barrerons (2.104 m). Des d’aquí hem d’anar a cercar el cartell, però amb poca llum i amb una boira se’ns resisteix. Tardem una estona en trobar el cartell, després d’una “excursioneta”, el meu germà i jo, cap a baix per un comellar que no era. Una vegada arribem al cartell el camí és més fàcil de seguir. Des d’aquí quasi tot és davallada. Passada una estona passem per davant la Font dels Barrerons, que escup aigua amb ganes. La llacuna està tota blanca, encara que no fa fred, així que no la podrem creuar per sobre. Seguim el camí, no hem aturat d’enfonsar-nos fins al genolls, i alguna vegada inclús fins al maluc. És un vertader esforç físic el que hem de fer per poder progressar. La veritat és que no ens hauria anat gens malament llogar unes raquetes. El refugi ja fa estona que el vegem, i per molt que caminem no pareix que haguem d’arribar mai. Arriba un moment que, entre la gana i que pareix que mai arribem, començ a empipar-me un poc (en el bon sentit de la paraula). La llacuna la voregem per l’esquerra, encara que passem per damunt d’ella. Amb la quantitat de neu que hi ha no deixa que toquem l’aigua, per la par menys fonda clar.
Arribem al refugi després de quatre hores de ruta, amb un esforç físic que no pensàvem que seria tant. El refugi Elola està situat a 1.950 metres d’alçària, segons la web del refugi, encara que trobem una placa a la paret del refugi que posa 2.000 m. Als mesos de l'hivern està tancat, com és el cas d'avui, però manté una part oberta no guardada abaix. Estem sols, així que després de retirar un poc la neu de davant la porta, ens instal·lem. Una petita avantsala, on deixar les coses, dona pas a una sala més "gran", encara que no molt més, i ben baixeta on podem trobar una taula, una estanteria i unes lliteres on hi caben unes deu o dotze persones. Està superbé, ja havia llegit sobre aquest refugi i la veritat és que no m’ha decebut gens. L’única petita pega que pot tenir és la poca alçària del sostre que pot arribar a incomodar un poc, però hem de pensar on som, això no és un hotel. Ni tan sols un refugi de muntanya guardat, sinó la seva part oberta, i està molt bé. Així com està segur que estarem calents, amb unes les lliteres amb matalassos, flassades i coixins... tot un luxe!!
Després de berenar, i veient que l’estat de la neu no ens permet tirar cap a l’Almanzor (2.591 m), decidim fer un dels corredors que tenim més a prop del refugi. Just abans de partir arriba un muntanyer amb esquís amb qui parlem una estona. És un al·lot que es coneix la zona i ens confirma que millor no tirar cap a l’Almanzor, ja que la neu està amb molt males condicions. Li expliquem les nostres intencions i ens comenta que el corredor que tenim pensat fer és la Canal de las Hoyuelas. Ens clarifica la ruta, el camí de retorn i ens acomiadem d'ell després de parlar una estona.
Des del refugi a la pala que ens deixarà a peu del corredor són poc més de cinc minuts. Aquí ens acabem de equipar, posant-nos els grampons. Comença la aproximació al peu del corredor que és una pala curta i no molt inclinada. Just al començament de la canal trobem un petit pas en mixte que superar, donant-li un bon inici al tema. El pas jo primer per fer fotos i vídeos a la resta mentres el superen. Ningú té cap problema, i la inclinació és fàcil de superar. La canal es deixa gaudir sense cap problema tècnic, i el grau d’inclinació és totalment assequible per tots nosaltres. Arribem a un punt on pareix que es bifurca el camí. N’Estorki tira cap a l’esquerra per anar a valorar una petita cascada de gel que pareix estar formada. La resta tirem un poc més cap a dalt, però en aturem per si necessita res. Finalment, el gel està bé i la fa sense assegurar-se, cosa gens rara en ell. Munta una reunió a dalt, que ens diu que és segura. Finalment el meu germà i jo l’anirem a provar, mentres na María José, en Rubén i en Xavi continuen per corredor inicial.
Pont de roca i dos friends com a reunió, així dons a jo hem basta per anar tranquil. El primer dels dos en pujar soc jo. Tinc la quantitat justa de nirvis per notar-los a la panxa, però gaudir moltíssim de l’activitat. Aquest és el meu primer contacte amb el gel d’una cascada. Poc a poc vaig superant el metres, fruint de cada cop de piolet i cada potada per clavar els grampons. La cascada, d’uns setanta graus, té un part que pareix que arriba als vuitanta, i una sortida un poc complicadeta. Estic supercontent i emocionat quan estic a dalt de tot. Ara li toca al meu germà que també la supera els deu o dotze metres de gel, sense més problemes. Moltes gràcies Estorki per aquesta petita activitat dins de l’altra, ha estat especial.
Una vegada a dalt els tres, desmunta la reunió, i fem una travessa cap a la dreta per anar a cercar el camí de la Canal de las Hoyuelas. Els nostres tres companys han tirar cap a dalt i ens esperen més endavant. Quan els agafem, n’Estorki i na María José ens donen un gran sorpresa: assistim a una petició de ma de l’un cap a l’altra molt guapa. La tenien pensada per fer a l’Aneto, però aquest lloc és igual de meravellós. Ens alegrem un munté per ells dos, i que ens hagin fet participants ens agrada molt.
Després de la petició de mà continuem pujant per arribar al final de la canal. Aquí hi ha una petita aresta que ens continua pujant uns metres més. A l’altre costat hi ha un precipici per on és millor no caure, però que té unes vistes ben guapes. Seguim l’aresta fins quasi arribar al cim, però en comptes d’això comencem una llarga travessa horitzontal cap a la dreta per vorejar tots els cims rocosos, i anar a cercar la canal que davallar des del Morezón. Anem deixant diversos corredors i avancem fins passar per davall els Tres Germanets. Amb bones trobem un camí que ens deixa davallar, encara que hi ha un moment que pareix que no anem bé (un poc de boira i la falta de perspectiva fa complicat ubicar-se i veure referències de camí), però finalment ho superem. Ja a la canal que davalla des del Morezón, només queda continuar davallant fins tornar al refugi per la part contrària per la que hem partit avui dematí. L’arribada al refugi és espectacular, amb un poc de sol i tot. Durant l’activitat d’avui hem tingut de tot: fred, nevada, calor, boira, sol... no ens podem queixar.
Una vegada al refugi dinem i pardalegem un poc... n’Estorki decideix fer la migdiada, mentres la resta estem per defora, gaudint de les vistes i fent un cafetet que no té preu!!. Un poc més de xaxara i a sopar prest, que demà ens hem de tornar a despertar prest. El sopar entra molt bé, calentets al refugi. Hora de dormir. Finalment el meu germà i jo dormim a la part baixa de les lliteres (pareix un taüt del poc espai cap al llit d’a dalt que té) i la resta a dalt. Entre els matalassos, els coixins, els sacs... és una de les vegades que millor he dormit. D’una tirada i sense passar gens de fred (els taps han ajudat). El pobre Xavi no ha portat taps, i com a primera vega paga la novellada. Segons pareix, tots, i quan dic tots són tots (menys jo, clar, jejeje) no hem aturat de roncar durant la nit. Hem fet torns i el pobre Xavi no ha aconseguit aclucar l’ull en tot el vespre. Segur que l’any que bé no s’oblidarà dels taps i serà el que agafi primer quan faci la maleta.
Ens despertem a les quatre i mitja del dematí. Després de berenar comencem a caminar sense llum. Ha plogut durant tota la nit, encara que quan comencem a caminar nosaltres només hi ha una petita nevada, però res que molesti gaire. La neu està més dura que ahir, fent que aquest primer tram sigui menys pesat. Desfem el camí de l’anada alternant-nos a reobrir la petjada entre en Xavi, n’Estorki, el meu germà i jo. En poc temps arribem a sa Font des Barrerons. És cert que ens sorprèn la gran quantitat de neu que ha desaparegut durant la nit. Hi ha un desgel brutal, amb una quantitat d’aigua corrent cap a la llacuna. Quan arribem al cartell encara hi ha poc llum, i a més entra novament boira. Ens costa un poc arribar a trobar un petit cartell intermig entre el que hem passat i la zona plana dels Barrerons, però finalment ho fem. Des d’aquí a la Font del Cavadors on ens aturem per fer un foto tots plegats.
La davallada és molt més ràpida que ahir. Un petit ensurt amb una caiguda però res que no es pugui superar. Arribant al final, na María José trepitja un tauló amb neu, torna a relliscar i aquesta vegada cau malament, fent-se un poc de mal al genoll. Pot continuar, però en arribar a l’aeroport , després de refredar-se, començarà a notar mal al genoll. Ara la veritat és que continua caminant com una campiona. En tres horetes arribem al cotxe que ens espera per tornar cap a l’hostal. No podem badar ja que encara ens quedem molts hores de camí fins tornar a Barcelona.
A l’hostal ens canviem, refem les maletes i motxilles i tirem cap a Barcelona. Al terme municipal de Trijueque, a Guadalajara, ens aturem a dinar. El lloc és un restaurant de l’àrea de servei Maypa, el Cafestore. El menú és magnífic, ambous trencats, mongetes, cochifrito, daurada a la planxa... amb molt bon preu. Com de costum, en el plànol gastronòmic, un encert darrera l’altre. L’aturada que fem és molt més breu que a l’anada, i també fem molts menys. Per això tardem vuit hores en arribar a l’empresa de lloguer de cotxes, en comptes de les deu de l’anada. Tornem la furgo amb la mala notícia que ens hem passat de quilometratge. Es veu que no hi ha quilometratge a cap seu, excepte a la de Barcelona i Eivissa, així que ens toca pagar uns setanta euros de recàrrec. Hem fet uns mil set-cents quilòmetres en tres dies de viatge, quasi res diu l’amo!
Després de tornar el cotxe cap a l’aeroport en bus, a l’aeroport embarquem sense problemes. Una canya abans de pujar a l’avió. Ja a Palma ens trobem la sorpresa de que ens venen a rebre na Susana d’en Xavi amb els nins, i na Yolanda amb n’Adrià i na Paula. Ens posem molt contents. Unes abraçades i donem per finalitzat el viatge d’enguany. Ens hem tingut que adaptar, refent dues i tres vegades els plans, però finalment hem fet un viatge en el que hem pogut fer activitat de muntanya, hem estat a un lloc meravellós (on segur que tornarem, aquesta vegada via Madrid, clar), hem gaudit de la companyia d’uns amics esplèndids i ehm menjat superbé... què més podem demanar!!!
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi haurà un reportatge videogràfic a la secció de vídeos.
_________________________________________________________________________________________________________________
23 de Març de 2016
Comellar d'en Corso (Andratx)
Després de visitar el torrent des Ratjolí, ens feia ganes conèixer un company seu que té ben aferrat, el Comellar d'en Corso, torrent encara desconegut per nosaltres. De fet està tan a prop, que aquest torrent acaba unint-se amb el torrent des Ratjolí, abans de que arribi a la mar. Podrem afegir un nom nou a la llista dels descens que hem fet. Enguany estem visitant molts indrets que són nous per nosaltres, aprofitant l'escassetat de pluges que fan que els cabals del torrents aqüatics clàssics siguin molt baixos o inexistents. Amb aquesta percala hem canviat la nostra estratègia per aquest hivern. Esperem que la primavera canvii aquesta situació i poguem gaudir també de l'aigua.
Novament, després de recollir al meu germà tirem cap a Andratx, primer per la Ma-20, i després per la Ma-1. En arribar al poble, el creuem i anem a cercar el desviament cap a Estellencs, per continuar per la Ma-10 fins arribar al Coll de sa Gramola (o Coll de sa Gran Mola), que es troba just abans del quilòmetre 106 de la Ma-10. Deixem aparcat aquí el cotxe, en aquesta gran explanada on hi caben un futimé de cotxes, i agafem el GR-221 en direcció Andratx. En no res arribem a l'alçària d'una casa, que deixem a la dreta i a un coll on s¡obrin les vistes a la mar. Després d'uns deu minuts caminant arribem a una cruïlla, que hem d'agafar cap a la dreta, en davallada. Aquest camí porta cap a les cases de Ca'n Panxeta. Nosaltres tot d'una comencem a davallar, sortim de la pista per la seva esquerra, al primer revolt que fem. Hem d'anar a cercar el que pareix el llaç d'un braç del torrent. Travessem una paret seca i continuem cap a uns arbres secs que estan a una part molt oberta, però bastant clara del tàlveg. En vint minuts ja som des de fa estona a dintre del torrent, ha estat una aproximació molt curta. És cert que fins a la part esportiva encara ens queda una bona estona de caminar per dintre del torrent.
Petites desgrimpades molt obertes ens portent, poc a poc, a una zona un poc més tancada i amb desgrimpades un poc més exigents, però fàcils de superar. Comencen a aprareixer petits gorgs amb aigua, que es poden evitar sense cap problema, i l'estètica del torrent comença a guanyar punts. Arribem a una zona que ens recorda a Valdeascas, un lloc de la Serra de Gredos que el meu germà sol visitar quan estiuetja a Hoyos del Espino. Encara que per ara només es tracta de caminar, és un torrent ben guapo, des del seu començament.
Arribem a un gorg ben xulo, des d'adalt pareix el cràter d'un volcà ple d'aigua, és el Gorg de sa Perdiu. Seguim caminant i ja quasi estem a l'inici de la part esportiva d'avui. Aquí decidim fer una mossegada i posar-nos els calçons del neopré, ja que potser ens haguem de banyar els peus. El Comellar d'en Corso té encara tres gorgs que mantenen aigua, fisn i tot a l'estiu, encara que, finalment descobrim que tots són evitables. De totes formes on sí que segur ens banyarem serà a la remuntada del Ratjolí, així que no ens ho pensem més i ens equipem. També és cert que fa un poc de vent ben fresquet, així que no ens anirà malament portar els neoprens. El primer ràpel està muntat enfora de la paret vertical, amb dos espits que es troben en bon estat. Aquesta serà la tònica de tot el torrent, reunions bastant precàries totes elles en quant a ancoratges. La veritat, no estaria de més fer un projecte de reequipament, per augmentar la seguretat en un torrent tan guapo com és aquest. El primer ràpel ens deixa al Gorg des Fonoll Marí, que avui podem superar rapelant cap a la seva dreta hidrogràfica, a una mènsula còmoda que ens permet sortir sense banyan-nos. Un petit tram encaixoxat, que es pot desgrimpar sense cap problema, ens porta al següent ràpel important, un salt d'uns trenta metres d'alçària.
Aquí tornem a sufrir la reunió, encara pitjor, ja que es tracta d'un espit reforçat amb uns pàrabolts amb anelles totalment rovellats. A més, l'espit no ens dona gaire confiança, pel que passem un poc de pena quan davallem. Intentem fer-ho amb la major suavitat de descens possible, per que la reunió no sofreixi cap estirada. Llevant això les vistes des de dalt de la reunió d'aquest salt són espectaculars, amb la mescla de colors dels marrons de la roca, els verds de la vegetació de muntanya i el blau de la Mar Mediterrània al fons. Després de superar aquest salt tenim un ràpel novament d'uns trenta metres, però que la seva part final es pot desgrimpar sense problemes, però anant en compta. A la seva base hi ha uns petits gorgs amb aigua que li donen un toc d'originalitat a la desgrimpada.
No ens adonem i ja hi som al més alt de tots els ràpels d'avui, un salt d'uns quaranta-dos metres, que es pot fraccionar (20+22 m), però que millor si es fa seguit des de dalt de tot, per qüestió de facilitar la recuperació posterior de les cordes. Aquesta reunió és la millor de totes, amb un pàrabolt amb el reforç d'un altre ancoratge. Als vint metres hi ha una gran mènsula, on es troba una reunió que millor no fer servir. El salt és preciós, espectacular, meravellós... i el gaudeixo tant quan el davall, com quan estic abaix vegent com el davalla el meu germà. El gorg que té a la seva base, ple de vegetació és esplèndid, i és evitable tant per la dreta, com per l'esquerra, encara que la dreta hidrogràfica pareix més fàcil de superar.
Després, tot d'una, ve el darrer salt on és necessari muntar corda, un ràpel d'uns vint metres. Podem triar entre un espit rovellat amb una anella al centre o un pont de roca amb un cordí i un malló rovellat a la dreta... quina sort que tenim de poder triar!! Una vegada el superem ja quasi hem acabat el descens d'avui, només ens queden dues desgrimpades fins arribar al final del Comellar d'en Corso, al punt on s'uneix amb el Torrent des Ratjolí, quasi al final del tobogà de vint-i-quatre metres. Des d'aquí només queden tres bots fins arribar a la mar, però com que nosaltres ja hi vam estar fa una setmana decidim no arribar fins al final del Ratjolí, i començar a remuntar el torrent. Hem tardat unes tres hores i quart de descens.
La remuntada la tenim fresca, així que no ens suposa cap problema. No hi ha cordes fixes, però amb el nostre nivell d'escalada (que no és res de l'altre món, ja vos ho dic jo), superem totes les grimpades. Avui les gaudim encara més que l'altre dia, ja que les coneixem i el trispol del llaç no llenega tant. Decidim fer tota la remuntada fins sortir del llaç i canviar-nos de roba fora del torrent, en comptes de berenar al mateix lloc que l'altre dia. Una vegada ja som fora del torrent, com que anem bé de temps, decidim no menjar i tirar cap al cotxe... així dinarem a Andratx. La remuntada ens porta una hora i mitja, més o manco, fins al Coll de Gramola, on hem deixat el cotxe. Després davallem al poble, i com ja vaig dir a la darrera entrada, La Societat és un restaurant per repetir, així que allà que ens anem. El menú d'avui: caçola de fideus per jo i crema pel meu germà, de segon llom amb salsa de prebe i, de postres, Brownie per tot dos. Com la setmana passada, tant el menjar, com el servei excel-lents!! i el preu molt ben ajustat.
Una jornada magnífica, un torrent nou molt guapo, que ens deixa bon gust de boca. A prop de Palma, es pot fer amb un dematí i, tant l'aproximació com el retorn no es fan gens feixugs. La part esportiva està bé, amb cinc ràpels de vint metres o més ben estetics, i la remuntada del Ratjolí té la seva gràcia. L'unic inconvenient que li veim... la precària equipació dels ancoratges... un punt a millorar.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo del descens a la secció de vídeos.
_________________________________________________________________________________________________________________
16 de Març de 2016
Torrent des Ratjolí (Andratx)
Encara que ha plogut un poc, els cabals que porten els torrents no són gaire forts, per això decidim anar a fer un barranc nou. El torrent des Ratjolí té moltes coses bones que el fan una bona opció com a torrent exprés. Està a prop de Palma, l'aproximació és fàcil, el torrent és molt guapo i el retorn es fa pel camí d'anada, remuntant el seu llaç fins al punt de partida. La llàstima és que es fa tan ràpid que no l'arribem a gaudir tant com un altre torrent.
Després de recollir al meu germà tirem cap a Andratx, primer per la Ma-20, i després per la Ma-1. En arribar al poble, el creuem i anem a cercar el desviament cap a Estellencs, per continuar per la Ma-10 fins arribar al Coll de sa Gramola (o Coll de sa Gran Mola), abans del quilòmetre cent-sis. Quasi no hi ha bons llocs per aparcar, però just abans del coll hi ha un gran aparcament on deixar el cotxe còmodament, per tant val la pena deixar-lo aquí. Aparcar més a prop de l'entrada del camí des Ratjolí és deixar-lo aparcat un poc d'aquella manera, i no val la pena fer-ho. Així dons, nosaltres el deixem al mateix aparcament del Coll de sa Gramola. Des d'aquí ens queda, aproximadament, un quilòmetre fins a l'entrada del camí des Ratjolí, que està ben senyalitzat. Durant aquest quilòmetre podem veure perfectament la nostra futura aproximació al torrent.
Una vegada a l'entrada del camí, continuem per una pista asfaltada, on creuem un portell amb uns ciprells als seus costats. Tot d'una trobem una senyal artísitca que ens fa anar en direcció cap a l'esquerra, seguint el camí asfaltat que davalla cap a les cases des Ratjolí. No deixem aquesta pista fins arribar a un portell tancat amb una barrera metàl-lica, que podem superar per un botador d'obra per la seva dreta. Aquí s'acaba l'asfalt per continuar un empedrat molt guapo, que pareix que vulguin allargar fins arribar a les cases. El camí s'acaba i es torna pista de terra fins a les cases. Abans d'aquestes trobem una petita construcció empedrada amb un galliners al seu davant... és preciosa. Les cases principals també són molt guapes, amb una localització privilegiada. En arribar-hi continuem caminant, creuant-les per la seva dreta, i seguim per una pista que torna a encimentar-se. Continuar fins arribar al final d'aquesta, on trobem una cruílla que ens permet tirar cap a la mar, si agafem la desviació de la dreta, i cap a l'entrada del nostre torrent, si tirem cap a l'esquerra. Des d'aquí tenim una cinquantena de metres fins a l'entrada esportiva del torrent, que es pot identificar clarament.
Just abans d'entrar ens canviem i fem una mossegada ràpida a la vora del llaç, després d'una aproximació d'una mitja horeta. El torrent des Ratjolí manté gorgs amb aigua fins i tot a l'estiu, així que com ha plogut, poc però abastament, el torrent porta un raig d'aigua des del seu començament esportiu. La primera part està molt, però que molt bruta, pels arbres caiguts després de l'incendi devastador que va haver en aquesta zona de la serra. Hem d'avançar amb compta, i un cent de metres després el tàlveg millora progessivament.
Després de dues petites desgrimpades arribem al primer salt del torrent, que és el més alt de tots els que farem avui. Es tracta d'un salt d'uns vint-i-sis metres que muntem a l'esquerra sobre dos químics. Aquest barranc inicialment tenia muntats tres ràpels, encara que ara són sis. Nosaltres decidim fer-los tots muntant la corda, ja que com és un torrent tan curt, així l'aprofitem un poc més. No ens adonem i arribem fins al final del nostre descens, a la mar Mediterrània. Hem tardat una hora i quart, més o manco.
Després d'arribar a la mar, sense perdre massa temps més, tirem cap a dalt i comencem a remuntar-lo. En principi nosaltres remuntem tots els salts sense l'ajuda de cordes, encara que hem deixat muntades, per si un cas, a algun dels gorgs. És la primera vegada que el fem i no volem tenir cap ensurt. La remuntada la fem sense cap problema, tots els salts es podem remuntar sense cordes (qui el faci ha de valorar el nivell de les persones, el cabal del torrent, la humitat de les roques...). Decidim fer una nova mossegada als peus del darrer/primer salt, que després remuntarem per un afluent de la dreta.
Quan arribem on en hem canviat, ens retirem els neoprens i desfem tot el mateix camí que hem fet avui dematí. Sense problemes i amb bones, després d'una hora i mitja, més o manco, arribem novament al cotxe. Tornem cap a Andratx, i com anem bé de temps decidim dinar al poble. Demanem consells a dues andritxoles que ens recomanem un restaurent... "La Societat". El lloc està molt bé, tant per la decoració, el servei com pel menjar tan bo que ens donen i el bon preu que tenen... per recomenar i repetir una altra vegada!!
Per veure totes les fotos del descens pitjau aquí. Hi ha un reportatge videogràfic a la secció de vídeos.
_________________________________________________________________________________________________________________
17 de Febrer de 2016
Puig Massanella nevat (1.364 m), Escorca
Sense quasi esperar-nos ha arribat un poc de mal temps a Mallorca. Pareixia que enguany no tendriem gens d'hivern, però timidament ens ha fet una visita. Les darreres precipitacions, amb la davallada de temperatures, han fet que les muntanyes més altes de la Serra de Tramuntana es despertin aquest dilluns tapades per un vel blanc. Sort que tant dilluns, com dimarts, les temperatures s'han mantingut baixes i la neu ha durat uns quants dies més. Nosaltres avui tenim dues opcions d'activitat... barranc amb aigua (les plujes han reactivat molts del torrents que estaven eixuts) o trepitjar neu. Finalment ens decidim per anar a gaudir de l'aigua però en estat sòlid, ja que pensem que més endavant tindrem oportunitat de fer torrents aqüàtics. En aquest pas i amb l'escalfament que portem, la neu probablement no torni fins l'hivern que ve.
Quedem el meu germà i jo per anar plegats cap a la serra, sense tenir decidit del tot la ruta que farem. L'acabem de decidir durant el camí vegent la quantitat de neu que hi ha als diferents cims. Dilluns n'Estochs i na María José varen estar al Massanella i ens digueren que n'hi havia bastanta. Així dons decidit, anem cap al segon cim més alt de la serra de tramuntana, el Puig Massanella. Agafem la Ma-13 fins a Inca on, després de creuar per dintre del poble, anem per la Ma-2114 fins a Selva, després fins a Caimari i, finalmant, fins al Coll de sa Batalla per la Ma-2130
Deixem aparcat el cotxe al Coll de sa Batalla (620 m) i comencem el camí per la ruta normal cap al puig. Després del portell passem per la Font des Guix, que deixem a la dreta. Girem a la dreta a la primera cruïlla, sense deixar la pista ampla de terra que ens portarà a una nova desviació. Seguim per la dreta fins arribar a una barrera metàl-lica, on trobem al seu darrera al guarda de la finca que cobra pel dret de pas. Després de pagar 4 euros per persona, un robatori al meu parer, ja que segons posen els cartells que hi ha a la caseta del guarda ells no es resposabilitzen de res. És a dir, només pagues el dret de pas per la finca privada, així que 4 euros (quasi set-centes de les antigues pessetes) per només el poder trespitjar em pareix un poc abusiu. Però com sempre, no volem discutir amb el guarda, que a la fi no té cap culpa, la finca no és seva, ell només fa feina: paguem i continuem.
Arribem a un nou portell que no travessem, sinó que continuem pel caminoi de l'esquerra, que en poc temps en farà passar per un rotllo de sitja i, després d'una pujadeta, ens deixarà a un camí de carro. Girem cap a l'esquerra i continuem en pujada fins arribar al Coll de sa Línia (824 m). Fem una mossegada a una barreta, un glop d'aigua i continuem cap a dalt. Arribats al coll hem de girar cap a la dreta, segons arribem, per continuar pel caminoi en pujada. El pròxim objectiu és un petit mirador natural, que farà que poguem tenir unes vistes més obertes. Seguim amb l'ajuda de les fites fins arribar a un punt on trobem els darrers pilons informatius. En aquest punt tenim dues opcions: cim i font o font i cim. Nosaltres agafem l'opció de cim i font. A partir d'aquí la neu comença a acumular-se amb més quantitat. Continuem pujant fins arribar al coll que ens deixa al Pla de sa Neu (1.189 m). A partir d'aquí és on trobem la major quantitat de neu. Al pla hi ha bastanta, encara trobem menys del que ens esperàvem, però a messura que pujem els gruixos augmenten. Aprofitem per fer-nos fotos amb el paisatge tan guapo que trobem, a més del bon dia que ens fa. La temperatura és molt bona i no fa gens de fred. A més la neu està dura i facilita molt la nostra progressió.
Aquest és el tram que més disfrutem i no ens adonem quan ja som al cim de Puig Massanella (1.364 m). Coincidim amb dos muntanyers més que ja hi són. Aprofitem per fer fotos, ja que tenim un dia tan bo, sense núvols baixos que ens tapin les vistes. El Massanella és un cim que moltes vegades està enboirat i no et permet gaudir del paisatge. mentres estem arribem dues persones més que tot d'una davallen. Nosaltres inciem el desncens fins al darrer coll on ens desviem per anar cap a les dues cotes de 1.347 i 1.348 metres que hi ha aprop. Com que anem molt bé de temps, decidim fer la ruta en forma de llaç, en comptes de tornar per on hem pujat. Per això tornem al darrer coll, una altra vegada, per continuar davallant cap al Pla de sa Neu (1.189 m). Abans d'arribar-hi agafem direcció cap a la Font de s'Avenc, seguint les fites fins arribar a la seva entrada, que està just al camí per on davallem. La font és preciosa i les seves aigües son transparents, i ben fresquetes. Feia molt de temps des de la darrera vegada que la visitava. Aprofitem per menjar aquí, amb el sol i les vistes, i després d'una estona de descans continuem el nostre camí.
Pareix que no, però la tornada per aquesta ruta s'ens fa més llarga que la pujada. En arribar al pilons només hem de desfer el camí de pujada, primer cap al mirador, després cap a Coll de sa Línia (824 m) i d'aquí ap a la caseta del guarda i el Coll de sa Batalla (620 m). Aprofitem per fer una cerveceta abans de tornar cap a cases.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. .
_________________________________________________________________________________________________________________
01 de Febrer de 2016
Torrent de s'Al-lot Mort (Escorca)
Continuem aprofitant per fer torrents en sec, ja que no hi ha forma de que plogui per Mallorca. Les desaladores ja estan en marxa, i els aqüífers cada cop més baixos. Tristament encara no hi ha perspectives de que això millori en poc temps. La veritat és que enguany fa plorera, un hivern sense fred, pluja i, per supost, neu, fan que no ens sembli un hivern com toca.
En aquesta ocasió serem tres barranquistes: en Rubén el meu germà i jo mateix. El torrent triat és el de s'Al-lot Mort, al terme municipal d'Escorca. Per que no sigui una aproximació o retorn molt, però que molt feixug, fem una combinació de cotxes. Primer portem un a prop de la finalització del torrent, a davant de les cases de Ca'n Real, a prop de la platja de Cala Tuent. Per això tirem cap a Inca per la Ma-13, on entrem al poble per anar en direcció cap a Selva per la Ma-2114, i d'aquí a Caimari per la Ma-2130. Una vegada creuem el nucli de cases en direcció a Lluc, anem a cercar la Ma-10, que enganxem després de deixar la cruïlla cap a LLuc i Pollença, després del Coll de sa Batalla. Nosaltres continuem per la Ma-10 en direcció a Sóller. Quan arribem al desviament cap a Sa Calobra, per la Ma-2141, girem cap a la dreta i davallem cap aquí, encara que abans d'arribar-hi agafem el desviament cap a Cala Tuent. Abans d'arribar a la cala, tirem cap a l'esquerra en direcció al restaurant. A l'alçària de les cases de Ca'n Real deixem aparcat el cotxe. Tornem per la mateixa carretera i aparquem a la Plataforma del funicular, abans d'arribar novament a la cruïlla entre la Ma-2141 i la Ma-10.
Aquí ens espera en Rubén, i tot tres ens acabem de preparar pel descens d'avui. Una foto de sortida i comencem la nostra aproximació cap al torrent. Des de la Plataforma del funicular tirem, en pujada cap a l'esquerra, per un caminoi marcat amb fites, cap al Porxo esbucat, on arribem en uns deu minutets. En arribar-hi, creuem el collet i continuem pel camí des Binis. Primer passem un portell amb una barrera (que tornem deixar tancada) i arribem a l'Alzina Fumadora, un petit redol d'alzines solitàries, que són unes de les poques ombres de la zona, on els treballadors feien les aturades i aprofitaven per fumar, en els temps on l'activitat humana a la Serra de Tramuntana era molt més important, i no tant turística. Deixem l'Alzina Fumadora a l'esquerra i nosaltres continuem pel camí marcat, i fàcil de seguir, per passar pel desviament cap a la Coma des Ribell. Aquí la Coma Fosca està impresionant, amb un aspecte molt més imponent ara que quan està coberta de neu. El Puig Major (1.445 m) es veu clar, sense cap núvol que vulgui fer-li la competència amb alçària. Seguim pel camí i, més endavant, passem per la Font Subauma. Aquesta font té una gran pica que recull l'aigua, clarament identificable. Després de creuar un nou portell amb barrera continuem en direcció cap a Bini Gran, amb la intenció de demanar permís a l'amo per que ens deixi passar per arribar al torrent. Les vistes aquí són realment espectaculars, amb la mar Mediterrània a la nostra dreta i les muntanyes de la serra a l'esquerra. Quan arribem a l'entrada de les cases de Bini Gran, no podem passar perque la barrera es troba tancada amb un pany, i les cases tenen tancades totes les finestres i portes. Pareix que l'amo no es troba en aquests moments a les cases, així que ens és impossible demar-li permís. Com que la barrera cap a les cases de Bini Petit es troba oberta, i nosaltres no sortirem de la pista fins entrar al llaç del torrent decidim continuar, sense molestar (i pensant que si ha deixat la barrera oberta és perque no li importa que passem). La pista ens porta directament a un punt on el torrent la creua (no ens hem sortit del camí en cap moment), i aquí entrem a dintre del tàlveg. Aquesta primera part és un poc bruta i mala de fer, però amb paciència, i després d'haver passat per davall de dues barreres mòbils destinades a returar la brutor del llaç, arribem a una zona on el torrent es marca més i comença a encaixonar-se. Hem tardat una hora i deu minuts en arribar a l'inici de la part esportiva del torrent.
Continuem fins arribar al primer ràpel obligat del descens, després de desgrimpar un tobogà d'uns quinze metres. Aquí ens desviem un poc, per cercar unes bones vistes i fer una mossegada abans de començar. Després d'agafar forces, ens posem tota la ferralla i comencem amb un ràpel d'uns cinquanta metres, fraccionat a una mènsula on cabem els tres un poc estrets, que li dóna un ambient molt, però que molt xulo. Després d'aquest salt ens queda una bona estona de caminar per un llaç d'allò més llenegadís, uns quatre-cents metres aproximadament. Pareix mentida que sent un torrent sec, i que a més no plou des de fa tant de temps, pugui estar tot tant humit i llenegadís. Hem d'anar molt alerta si no volem tenir un ensurt!! Durant aquesta part, a més de caminar i llenegar, també hem de fer nombroses desgrimpades, unes de ben senzilles i d'altres més complicades. Pareix que aquesta part del recorregut estarà més exposada al sol, però finalment no és tant calurosa com ens pensem, encara que sí que es fa un poc feixuga. Per aquest punt podriem accedir-hi, o retirar-nos, si venim de la Coma de Bini.
Un parell mallorquí més de salts desgrimpables, i d'altres on hem de montar les cordes, en deixen al següent ràpel important, amb vint metres d'alçària al front nostre. Aquí hauriem de trobar aigua, però el gorg està totalment eixut. Estèticament és molt guapo, així com el següent salt que ens espera que, encara que és desgrimpable, també es pot muntar a un pàrabolt a la seva esquerra. Dues petites desgrimpades més fins arribar a un salt de vint-i-sis metres, seguit d'un de deu, amb una aproximació a la seva reunió passant per davall d'un gran bloc que és preciosa. Com que som tres hem estat fent el descens més dinàmic, adelantant-se qui ha de muntar, mentres els altres recullen la corda del salt anterior. Muntar aquest ràpel de vint-i-sis metres m'ha tocat a mí, per tant m'adelanto, marcant-lis al meu germà i en Rubén dues petites desgrimpades, la darrera un poc més punyetera. Per cert, en aquest tram trobem unes fites que pareix que portem per una escapatòria a l'esquerra del barranc (a més hi ha un punt vermell a una de les roques del tàlveg).
Arribo a la reunió, que deixo preparada sense més problemes, i vegent que tarden un poc més del que toca, decideixo remuntar el torrent sense la motxilla per anar-los a cercar. Després d'una estona els agafo quan ja estan davallant, en Rubén a relliscat quasi a peu pla després de davallar el troç més difícil de la darrera desgrimpada, segurament per un excés de confiança, ja que quasi estava abaix de tot. El fet és que ha caigut al terra malament i s'ha fet mal a un dit de la mà esquerra. Ell ha notat un cruixit i molt de mal, a més de tenir limitada la mobilitat i inflar-se cada vegada més. L'immobilitzem el dit amb el material que portem a la farmaciola i es pren un antiinflamatori pel mal. Aturem uns minuts, reevaluem la situació i decidim continuar pels nostres mitjans, ja que és la mà esquerra, la no dominant. A partir d'ara jo l'asseguraré des d'abaix en cada un dels ràpels que encara ens queden. Inicialment pareix que cada vegada li fa més mal, però quan la medicació comença a fer-li efecte, la cosa millora, tot i això estem pràcticament convençuts que estarà romput. Després del salt de vint-i-sis i el de deu, superem un tram de caminar per arribar a una desgrimpada més marcada d'uns cinc metres i un ràpel de nou. Més endavant arribem ja al gran salt de seixanta-cinc metres, abans de qual es troba, a la dreta, el Pas de s'Al-lot Mort, que ens permet evitar-lo. Nosaltres decidim davallar-lo, així que muntem per fer-lo tot d'una sola tirada, encara que pareix que es pot fraccionar en trenta més trenta-cinc metres. Tota l'equipació del torrent està en bon estat, amb expansius amb plaques i alguns amb dobles anelles (uns altres només amb una). Fem bé en muntar sense fraccionar, perque la reunió que vegem nosaltres (no sé si hi ha una altra que ens ha passat desapercebuda) està en molt mal estat, molt rovellada.
Una vegada superat el darrer ràpel del torrent d'avui continuem fins que aquest es junta amb el torrent del Gorg dels Diners. El punt no és molt evident, encara que si et fixes es pot identificar. Continuem ja pel llaç del torrent del Gorg dels Diners, amb unes desgrimpades un poc incòmodes, sobretot pen Rubén que està lesionat. De sobtes el llaç del torrent està totalment empapat d'aigua, fent que llenegui encara més que abans. Això ens enlenteix molt, ja que hem d'anar molt en compta de no fer-nos mal. En tres hores i quaranta cinc minuts (sense descomptar fotos, vídeos, primers ajuts...) estem a l'alçària de la Font de Ca'n Lleig, on abandonem el llaç del torrent per la dreta, per anar a cercar la pista que ens deixarà al lloc on hem deixat el cotxe al dematí. Hem tardat uns quaranta-cinc minuts de retorn, en comptes de mitja hora, tenint en conta que portem un lesionat.
Una vegada al cotxe ens canviem i tirem cap a la Plataforma del funicular i, d'aquí cap a Palma, desfent tota la ruta que hem fet avui al dematí. Avui no podem aturar a fer una cerveza, ja que a en Rubén encara li queda passar per l'hospital a que li mirin el seu dit de la mà. Una llàstima que hagi passat l'accident!!!
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi haurà un vídeo del descens a la secció de vídeos.
_________________________________________________________________________________________________________________
21 de Gener de 2016
Torrent de s'Hort de sa Cova o des Cable (Esporles)
L’hivern del 2015-16 passarà a la història per ser un dels més calorosos i poc plujosos a les illes. El canvi climàtic és una realitat tangible, que no es pot negar encara que hagi molta gent que intenti el contrari. Amb els embassaments i els aqüífers sota mínims no ens queda més remei que dedicar-nos a fer descens de torrents en sec. Aquesta vegada tornem a visitar una torrent ja conegut al terme municipal d’Esporles, el torrent de s’Hort de sa Cova, o també conegut com des Cable (en referència a un cable que hi havia per un sistema mecànic instal·lat l’any 1.915 per pujar llenya).Com que teníem poc temps ens hem decidit per fer aquest descens. Les seves avantatges són la proximitat a Palma, el ràpid accés i retorn que té. El torrent compta amb mitja dotzena de ràpels que són perfectes per gaudir. Tenen una combinació d’alçària, exposició i estètica que els fan meravellosos.
Agafem cotxe tant el meu germà com jo, per fer una combinació que ens permeti guanyar temps. Anem un poc justos, com de costum, i no ens podem enredar molt. Per tant, tirem cap a Esporles per la Ma-1110, primer en direcció Valldemossa, per desviar-nos per la Ma-1120. Creuem el poble i anem direcció Banyalbufar, primer per la Ma-1100, per anar després a cercar la Ma-10. Passem la desviació cap a Puigpunyent (a l’esquerra) i , més endavant, cap a Valldemossa (a la dreta) i arribem a la del Port des Canonge, on girem cap a la dreta per davallar per la carretera durant dos quilòmetres des del seu inici, més o manco. Aquí tornem a girar a la dreta per agafar una pista de terra que ens deixarà al lloc on acabarem el nostre barranc d’avui. Aquesta pista té aproximadament un quilòmetre i set-cents metres, i no és dolenta de seguir, amb unes bones vistes. Passarem pel davant de diverses entrades, totes de pedres, a finques que de ben segur ens quedaríem amb els ulls clucs si ens les oferissin. Hi ha que anar alerta perquè per aquí circulen camions, que van i venen de la pedrera que hi ha al fons del camí. Just abans de començar aquesta, deixem el cotxe aparcat a un costat molt ample, on no molesta gens ni mica encara que passin dos camions.
Amb el cotxe d’en José Carlos tornem pel camídel port fins a la Ma-10, on girem cap a l’esquerra per tornar en direcció cap a Esporles. Quan arribem a la cruïlla cap a Valldemossa, girem a l’esquerra, per anar cap allà. Encara que no hi arribarem, ja que quan arribem a l’entrada de la urbanització George Sand, girem cap a l’esquerra per anar a deixar el cotxe a prop de la seva entrada. Ens canviem i comencem l’aproximació al primer salt del torrent, on tardem uns dotze minuts, per arribar sense gaire complicacions.
Abans de començar el descens ens equipem i fem una mossegada, per collir forces abans de posar-nos en marxa. Aquest primer salt és un petit bot de poc més de cinc metres, equipat amb un pàrabolt i una anella. Desgrimpem el següent i arribem, en poc temps,a un salt de dotze metres i mig. Després d’aquest una nova desgrimpada i un salt de catorze metres que ens deixa a la capçalera del gran salt.
Per arribar a muntar fem un passamans de seguretat que ens deixa a la seva reunió, que és un poc incòmode, però no té gaires més problemes. Davall nostre tenim cent catorze metres d’alçària que nosaltres fraccionarem en dos bots de seixanta i cinquanta-quatre metres respectivament. Les vistes que tenim són espectaculars i, tant els salts com les recuperacions són netes.
Una vegada abaix del gran salt ens queden dos més, un de 5 metres, fàcilment desgrimpable, i un altre de vint-i-cinc metres, que muntem sobre una reunió reforçada amb un cordí.Novament ens trobem amb salts estètics i nets que fa que ens ho passem d’allò més bé durant el descens. Hem tardat en total unes dues hores i mitja, tenint en compta que ens hem aturat a fer fotos i vídeos, a més que ens ho hem pres molt en calma.
Una vegada hem superat el darrer ràpel podem llevar-nos la ferralla i continuar pel llaç del torrent, caminant i desgrimpant, per arribar a una pista que el creu. Aquí girem cap a l’esquerra i en, poc més de quinze minuts ja som al cotxe. Abans haurem creuat per les seves portes per vianants de l’esquerra (que sí es trobem obertes), dues barreres metàl·liques tancades per cotxes.
Només ens queda tornar a fer el camí del dematí, per anar a cercar el cotxe que hem deixat a la urbanització. D’aquí decidim girar cap a l’esquerra, per continuar per la Ma-10 fins a la Ma-1130 i al poble de Valldemossa. Creuem tot el poble i tirem cap a Palma per la Ma-1120 fins arribar a s’Esglaieta, on ens aturem a fer una canya i un cafetet.
Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo a la secció de vídeos de la pàgina web.
_________________________________________________________________________________________________________________
Grup Excursionista Tramuntana Pàgina web amb © des de l'any 2006 gruptramuntana.com
|
Benvinguda del grup
Estadística
Entrades antigues: M Any 2010
|
