30 de Desembre de 2016

Morro d'Almallutx (1.064 m) - Sa Torreta (1.058 m) - Puig de Tossals (1.115 m), Escorca

Hem decidit acomiadar l’any amb una excursió per la nostra estimada Serra. En aquesta ocasió el meu germà no ens pot acompanyar degut a una lesió al seu genoll, que el mantindrà apartat una llarga temporada. És una llàstima molt gran, però aquestes coses venen en el moment menys desitjat. Pas a recollir al meu fillol, en Víctor, que es troba de vacances per anar cap a la zona dels embassaments. Per la Ma-13 tirem cap a Inca, on ens desviem per seguir la Ma-2114, passant per Selva i per la Ma-2130 fins Caimari. Des d’aquí continuem per la Ma-2130 fins al Coll de sa Batalla, on agafem la Ma-10 en direcció a Sóller. Quan arribem a l'àrea recreativa de la Font des Noguer, deixem el cotxe aparcat. El dia és clar, sense cap núvol, i amb una temperatura de 8ºC positius.

Comencem a caminar seguint la canal que porta aigua des de l’embassament del Gorg Blau fins al de Cúber. Amb la canal a la nostra dreta comencem a caminar en direcció a Lluc. Trobem un seguit de bassiots, alguns d’ells amb una capa de gel, segurament per les baixes temperatures de la nit. Es nota la fresqueta, sobretot a les mans, on trob a faltar haver agafat uns guants, encara que en poc temps agafem calor. El camí és pla i prest arribem al primer pont que creua la canal, l'obviem i seguim caminant, sense creuar-lo, per arribar al segon, on fem el mateix. Les vistes cap a l’embassament del Gorg Blau són esplèndides, amb una esplèndida gamma de colors . Les darreres pluges han fet que l’embassament es trobi pràcticament ple. Arribem al tercer pont, i com amb els altres, nosaltres continuem devora la canal, sense creuar-lo, com en els altres dos.

Des del tercer pont fins al quart hi ha una tirada més llarga, que ens agafem amb calma. Aprofitem per anar parlant de les nostres coses, a mesura que els músculs i el cor es van escalfant. Una vegada al quart pont que el més ample de tots, després de trenta-cinc minuts caminant, el creuem i superem un portell amb una barrera metàl·lica, que deixem tancada, com l’hem trobada. A partir d’aquí deixem la comoditat del camí planer per iniciar una pendent que ens endinsa a l’alzinar. Deixem una petita torrentera aferrada a un marge a la nostra esquerra. El camí és ample i fàcil de seguir, amb molts de trams empedrats. Passem per un portell sense barrera, on fem unes ziga-zagues i continuem pujant. Podem veure dos rotllos de sitja abans d’arribar al Coll dels Coloms, també conegut com Coll des Romaní. Quan comença la davallada cap a Sa Font des Prat, ens fixem a la nostra dreta on hi ha un cartell que ens desvia cap un caminoi menys definit, però fàcil d’identificar, a la dreta. Ens queda una nou tram de pujada, més intensa que la d’abans, i amb l’ajuda de fites. Després d’una estona pujant arribem a l’alçària del Frare o Pa de Figa, una prominència rocosa fàcilment identificable. Hem de passar per la seva faldilla, però per la part esquerra. En pocs minuts arribem a un petit collet, on podem identificar una gran casa de neu. Arribem a un marge que hem de creuar, i seguir aferrats a ell cap a la dreta, per arribar a la caseta dels nevaters.

Darrera la casa tenim tot un seguit de fites que ens ajudaran a arribar a dalt del cim. Des de la caseta fins a dalt de tot tenim només uns deu minutets. Després d’aquest petit esforç arribem al cim del Morro d’Almallutx (1.064 m), el primer dels nostres tres cims de més de mil metres que volem visitar avui. Les vistes des d’aquí són meravelloses. El Gorg Blau el podem contemplar en tota la seva grandiositat. Ens abriguem un poc i fem la primera aturada per berenar, amb una soledat que ens permet gaudir encara més d’aquest dia. A la llunyania podem veure persones als altres cims propers, però nosaltres, per ara, estem sols.

Una vegada acabats continuem en direcció cap a l’esquerra, mirant cap al Gorg Blau, per seguir a prop dels penya-segats. Continuem trobant fites que ens faciliten els camí. Davallem cap un coll, on trobem un petit bosc, que hem de creuar per seguir en la direcció que portem. Si ens fixem bé hi ha fites per tot que fan que no hagi problemes d’orientació. Ara comença una nova pujada, cap un cúmul rocós que superem per l’esquerra de la seva faldilla. Seguim fins arribar a un nou coll, ple de camins, que ens portem cap al mateix destí.

Sense un gran esforç arribem al segon objectiu, el cim de Sa Torreta (1.058 m). Continuem amb unes vistes esplèndides, i amb un dia net i clar. Al cim trobem una gran fita de pedres, i les restes d’un vèrtex geodèsic, un pot deteriorat. Seguim cap al nostre darrer objectiu, el Puig de Sa Font (1.071 m), però aquí ens despistem i en comptes de tornar per les nostres passes, continuem en direcció cap a l’esquerra, davallant fins a un comellar, on trobem fites. Les seguim i ens porten cap a una torrentera. Les fites són clares, però ens allunyen del Puig de sa Font. Decidim dons, variar d’objectiu i seguir les fites que ens porten cap al cim del Puig de Tossals (1.115 m). Una vegada sortim de la torrentera comença una bona pujada fins arribar al cim de Tossals.

Al cim trobem un vèrtex geodèsic i unes vistes, que en dies molt clar, arribem fins a veure la costa peninsular. La davallada la fem pel mateix tram final de pujada fins arribar a un coll on ens desviem cap a la dreta, per seguir per un caminoi marcat, i ple de fites. Aquest en poc temps ens deixa a l'alçària de la casa de neu. Des d’aquí només hem de seguir el camí de pujada, ara amb la comoditat de davallar.

En poc temps arribem al Coll des Coloms, on tirem aquesta vegada, cap a l’esquerra per arribar al portell que ens dona pas a la canal. Des d’aquí, en quaranta minutets arribem novament a la Font des Noguer. Decidim atracar-nos al mirador de devora el túnel per fer una mossegada abans de tornar cap a Palma. Un dia meravellós, amb la companyia del meu fillol. Hem trobat a faltar a en José Carlos, a qui desitgem que es recuperi el més aviat possible.

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

Desembre de 2016

Refugi de Muleta (Sóller)

Avui anem al Refugi de Muleta després de superar tota una sèrie d’entrebancs a l'hora de formalitzar la reserva. Inicialment volíem anar a estrenar el Refugi de Tossals Verds, després de la reforma que fa poc li han fet, però ja sigui per una errada meva, o per designis del programa informàtic, no ha pogut ser possible. Quan intent confirmar la reserva, resulta que en comptes d'haver fet la reserva per Tossals surt a Muleta. No passa res, ja tenim excusa per organitzar una nova sortida més endavant.

Ens trobem amb na Marina, na Paula i n’Adrián a l’aparcament de Ca’n Penaso per pujar junts cap a Sóller. En arribar al poble continuem en direcció cap al Port de Sóller. Ens desviem cap a la platja d’en Repic i, després, cap al Far Gros i el Refugi de Muleta. Seguint les indicacions arribem arribem al refugi quasi al migdia. Ens presentem a les guardes i formalitzem l’entrada, a més de comprar un poc de llenya. En acabar em pos a fer el foc, per tenir un bon caliu per torrar, que això necessita el seu temps. Poc després arriben els membres de la família Oliver-Sobrino: en Xavier, na Susana, en Xavi i na Nora. Mentres el foc crema els menuts dinen del menjar ja cuinat que tots havíem portat per si un cas no podíem torrar. Ells no tenen paciència per esperar que el foc hagi cremat del tot la fusta. Una vegada acabats parteixen disparats per continuar jugant pels voltants del refugi.

Arriben els darrers components del grup d’avui, en Rubén, n’Oihana i na Jaione. Comencem a torrar la xistorra, panxeta, hamburgueses, butifarrons... que hem portat. Encara que començ jo, en Xavi em pega una mà i acaba la feina amb molt bona mà. Una bona xerradeta, amb bona companyia i amb carn torrada al caliu, tot regat amb uns bons vins... què més podem demanar?! Acabem amb un cafetet i continuem la xerrada una bona estona més. Després acabem d’enllestir les lliteres que tenim assignades. El que queda de tarda la passem xerrant i, més tard, jugant abans del sopar. Els petits continuen perduts, jugant entre ells per defora del refugi, mentres els grans estem dins jugant a jocs de taula. Els menuts van i venen ajudant als equips dels grans. Arriba l’hora de sopar, així que recollim tot i ajudem a parar taula. El sopar consisteix en: ensalada de primer, pollastre al forn amb patates de segon i fruita de postres. Els menuts tenen el mateix menú, però llevant el primer plat.

Abans d’anar a dormir, estem una estona més jugant tots plegats a un altre joc molt divertit, juguem a la Jenga. Després d’un parell, mallorquí, de partides, i de fer unes bones rialles, ens anem tots a dormir. Els nins estan emocionats per dormir a les lliteres, uns a dalt de tot, i les altres per fer-ho juntes com amigues. La nit passa com totes les nits a un refugi, una gran serenata de renous nasals varis, a més de moviments i altres renous. Dormir a una única sala, amb trenta places, i plena fins a la bandera és el que té, que silenciosa no pot ser mai a la vida.

Ens despertem de bon dematí, uns hem dormit més que els altres, però en general tots fem bona cara. Baixem a berenar, que consisteix amb unes llesques de pa amb pernil i formatge, o mantega i confitura, a més del Nesquik o cafè corresponent. Una vegada acabats recollim les coses del refugi, na Marina, na Paula i n’Adrián són els primers en partir. La resta decidim fer una excursió abans de donar per finalitzada la jornada. En Xavi, en Rubén i jo davallem els cotxes, i tornem al refugi per fer la davallada fins al port tots plegats per darrera.

Agafem el camí del GR-221 que surt per darrera del refugi en direcció cap a Sóller. En poc temps arribem a una cruïlla on continuem en direcció cap a Sóller i no cap al Port de Sóller. Seguim rectes, el camí és molt fàcil de seguir. Després d’un tram inicial on davallem i planegem, arriba un segon tram on hem de fer uns trossos de pujada. Passem per uns portells de pedra sense barreres. El ritme és molt bo, ja que és un camí còmode de fer, sobretot entretinguts parlant entre nosaltres. Seguim fins arribar a la cruïlla on hi ha la desviació per anar cap a Deià. Nosaltres girem cap a l’esquerra, amb les cases de Muleta Gran a prop. Continuem pel camí marcat en la mateixa direcció per arribar ara fins a les cases de Muleta de Ca s’Hereu. Aquí fem una aturada i aprofitem per donar-li les pells de plàtan a un ase que ens ve a saludar. És tota una gesta per na Paula i n’Adrià, ja que no estan acostumats a tractar amb animals tan grans. Just després pareix que el cel es tanca i correm perill de banyar-nos, però finalment només es queda en la intenció, ja que no plou. Ja no queda molt més per arribar al final del nostre camí. Podem veure el nucli de cases, inclús l’aparcament públic on hem deixat els cotxes. En arribar al Port de Sóller ens fem una foto de grup i continuem cap a l’esquerra fins arribar als cotxes. Una vegada acabats només queda anar a cercar el cotxe al refugi. Ens despedim i ens tornem cap a cases. Nosaltres decidim tornar cap a Palma per Deià i Valldemossa, en comptes de pel túnel. Així aprofitem per fer una aturadeta a Valldemossa per prendre un cafè amb llet amb una coca de patata i donar per finalitzada la sortida d’aquest cap de setmana... boníssim!!!

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

27 de Novembre de 2016

Torrent Fondo de Mortitx (Escorca)

Fa dos dies que vam visitar el Torrent de Biniaraix i, aprofitant els dies que em queden de vacances, avui peguem un bot fins al terme municipal d'Escorca, confrontants amb Pollença, per descendir el Torrent Fondo de Mortitx. Tenim l’esperança de trobar-lo amb un poc d’aigua, cosa que està sent difícil aquesta temporada. Estem passant una tardor amb poques pluges, i a més les que hi ha s’allunyen de la Serra de Tramuntana, com una ovella quan veu un llop.

Pugem amb un cotxe per la Ma-13, fins el desviament cap a Pollença per la Ma-2200, per després de rodejar el poble, agafar la Ma-10 en direcció Sóller. Quan arribem al quilòmetre 10'900, aparquem el cotxe a la voravia, a l’alçària de l’entrada de la Finca de Mortitx, on també es troba l'entrada a les vinyes del mateix nom. L’entrada té un botador de pedra per si la barrera es troba tancada, encara que avui no fa falta fer-ho servir.

Comencem l’aproximació a les nou en punt del dematí, amb uns onze graus de temperatura ambient, però amb un poc de sol que ens reconforta. Seguim la pista ampla de terra que ens fa passar per devora de l’entrada a les Bodegues MO. Ens trobem un pastor amb un remat d’ovelles al mig del camí. Després de saludar continuem caminant per la pista. Apareixen les segones vinyes, ara a la nostra esquerra. Seguim rectes par arribar a un portell amb una barrera tancada que superem pel seu botador de la dreta. A la barrera trobem un cartell que ens indica que entrem a la Finca Pública de Mortitx. A més hi ha un mapa i cartells indicatius cap al Refugi, el Camí de ses Basses i Es Pantanet. Seguim per la pista, que creua una petita torrentera i uns minuts arribem a una nova cruïlla, marcada amb una fita, on ens desviem cap a la dreta per creuar un petit torrent. Des d’aquí anem a cercar l’entrada a l’inici del descens cap al torrent. Hi ha fites que ens marquen el millor camí, ja que el càrritx abunda en aquesta esplanada. La tendència és anar a prop de les parets de roca que ens queden a la nostra dreta. Tardem uns quinze minuts fins aquest punt. Continuem per un caminoi que ens davalla cap a la unió del Torrent de Mortitx amb el Torrent de s'Hort del Molí. Primer aferrats a la part dreta, per desplaçar-nos després més cap a l’esquerra. El camí té fites que ens ajuden a orientar-nos. La primera part és més oberta, per tancar-se un poc més fins arribar a la unió d’ambdós tàlvegs. Aquí continuem cap a la dreta, en davallada, per un llaç ben clar i ampla en segons quins trams.

Trobem els primers petits gorgs amb aigua, cosa que fa que ens alegrem, ja que vol dir que les darreres pluges han pogut reactivar un poc el cabal del torrent. Arribem al primer gorg més gran que superem per la dreta, és el Gorg Llarg. El segon ho fem per l’esquerra per creuar-lo cap a la dreta al final. Ja abans del Gorg des Bec de s'Oca trobem que l’aigua flueix, molt poquet, però és més prest del que nosaltres ens esperàvem trobar. Una vegada al Gorg des Bec de s'Oca, ens alegrem de veure com corre l’aigua, i superem el pas que té per l’esquerra, amb un poc d'ajuda de mans i peus. No és difícil, encara que si la roca està humida, té el seu punt de dificultat, sobretot per gent poc acostumada. No és el cas, nosaltres no tenim cap problema en continuar. Després d’una estona més arribem al primer gorg que dona pas a la part esportiva del Torrent Fondo de Mortitx. Fins aquí hem tardat una hora i deu minuts, des d'on hem deixat aparcat el cotxe. En aquest punt aprofitem per canviar-nos i donar una mossegada abans de començar el descens.

El primer gorg es pot davallar per l’esquerra, hi ha un químic amb anelles per poder muntar corda, encara que també es por desgrimpar o botar. Nosaltres, que ja el coneixem, el fem botant, però hi ha que anar molt alerta perquè quasi no té profunditat i, si el bot es fa malament, un es pot fer bastant de mal. A partir d’aquí comença un torrent súper entretingut, amb una successió de bots i tobogans. El dia que tenim avui és espectacular, tenim llum, la temperatura és boníssima i l’aigua està transparent... és un luxe!! Trobem cordes muntades a totes les reunions, encara que només les fem servir per assegurar-nos un poc, ja que, com he dit abans, no aturem de fer salts i tobogans.

L’únic ràpel que muntem és el Gran Salt, que amb els seus 20 metres i un gorg amb poca profunditat i roques, fan que l’haguem de fer amb cordes. És un ràpel estètic, que dona pas al salt més interessant del barranc. Un poc després arribem al Salt del Morro Escotorrador. Amb molt de compta ens col·loquem a la punta de l’esquerra per fer un salt d’uns 8-10 metres. La recepció del gorg és molt ampla i té molta profunditat, així que no passem gens de pena pel salt. Cada vegada que el fem el gaudim com si fos la primera vegada. Just després d'aquest salt arribem a la part final del torrent d'avui, amb un gorg amb aigua salobre abans de poder veure com la Mar Mediterrània copeja la sortida del torrent. Avui la mar està un poc moguda i, l’espuma de les ones copejant contra les roques ens fan pensar en la mala opció que seria intentar una sortida nedant. De fet, hi ha hagut casos de gent que ha mort, degut a les fortes corrents de la zona. Nosaltres no tenim pensat aquesta opció ni per un moment, sinó que volem sortir pel Pas d'iràs i no Tornaràs.

Després de canviar-nos comencem el retorn grimpant per les roques de la dreta, per anar a cercar aquest pas tan espectacular. Aquí trobem un cable d’acer amb anelles fixes a la roca, que ens ajudaran com si fos una via ferrada, a assegurar el nostre ascens. Aquesta via ferrada consta de diferents trams, el segon està sense cable, encara que no presenta problemes importants per superar-lo (sempre hi ha que valorar les capacitats de cada persona, i mai confiar-nos en excés perquè es poden produir accidents). L’itinerari de sortida està fitat en els trams que no hi ha cable. Les vistes que trobem durant l’ascens són úniques i espectaculars. Després d’una xemeneia vertical, arribem els trams finals de l’ascens, amb 50 metres de graduació IV+, que tenen nom propi: Se te ve suelto.

Des de la part alta podem veure el llaç del torrent per on hem accedit al dematí, i intuir el punt on comença la part esportiva. A més de veure el Bec de s’Oca perfectament, ens queda superar un tram de bogaz, amb encletxes i roques espadades i tallants. Nosaltres, com de costum, en comptes de tirar cap a l’esquerra des de dalt, per anar a cercar les fites que ens porten per un camí còmode, tirem quasi tot recte. Errada per part nostra, com de costum, per haver de superar amb un esforç major aquest tros del retorn. Després dels espadats agafem el caminoi que davalla, per una torrentera, fins al punt d’inici del descens. Aquí novament aprofitem per menjar un poc abans de continuar el retorn. Fins aquí hem tardat una hora aproximadament.

Només ens queda tornar pel mateix camí del dematí, ara amb la diferència que el fem de pujada, i no de davallada. Tornem a passar pel Gorg des Bec de s'Oca, continuem i superem el Gorg Llarg i altres petits gorgs plens d'aigua, per arribar a la unió dels dos torrents. Punt on no ens hem de despistar i tirar cap a l’esquerra, en comptes de continuar pujant rectes. En una hora i quart des de l’inici de la part esportiva (hi ha que afegir-li un poquet més d’una hora des del final del descens, a devora la mar), arribem novament on tenim aparcat el cotxe. Un nou descens a la butxaca!! Una aturada a Pollença per rehidratar-nos abans de continuar cap a Palma, on ens tornem aturar, per fer ara un cafetet.

Per veure totes les fotos del descens pitjau aquí. Hi ha un vídeo disponible a la secció de vídeos de la plana web.   

_________________________________________________________________________________________________________________

25 de Novembre de 2016

Torrent de l'Ofre o de Biniaraix (Sóller)

En els dos darrers dies han plogut uns vint litres per metre quadrat a Sóller, segons l'estació meteorològica que hi ha a l'Institut Guillem Colom. Aquest fet ens fa pensar que pot ser s'hagi reactivat un poc el Torrent de l'Ofre, que fa uns dies duia un petit cabal d'aigua. Per això ens decidim fer-li un visita a mem com el trobem. Quedem el meu germà i jo i anem cap a Sóller des de Palma, pagant encara el peatge del túnel (esperem que prest sigui una realitat la seva gratuitat). Just després del túnel vegem com el torrent de la dreta porta una gran quantitat d'aigua. Encara que sabem que no és el nostre, i que té una altra conca de recepció molt allunyada de Sóller, ens alegra la vista. En arribar al poble continuem cap a Biniaraix, des d'on comença el camí d'aproximació del nostre barranc d'avui. El torrent de Fornalutx també porta molta aigua, però el torrent de Biniaraix està ben eixut, quin xasco!! En arribar al llogaret aparquem el cotxe a la carretera que uneix Biniaraix i Fornalutx, a un lloc on no molesta a la circulació. Vegem a dos al-lots que pareix que han tingut la mateixa idea que nosaltres que estan a punt d'iniciar l'aproximació.

Després de col-locar tot a les motxilles i enredar un poc més del que és habitual en nosaltres, així donem marge als dos al-lots, comencem a caminar. Des de l'antic abeurador de Biniaraix comença el Camí del Barranc que uneix el llogaret amb Cúber. Aquest camí és una pista ampla de terra que comença planera amb vistes a la vall de la nostra dreta. Està ben indicat amb un cartell de fusta, ja que forma part de la Ruta de Pedra en Sec, amb el GR-221 com a màxim exponent. Poc després d'iniciar la marxa sentim el renou de l'aigua que corre pel torrent de la nostra dreta, però en arribar al primer punt on creuem el llaç del barranc, vegem que aquest continua totalment sec. Seguim pujant pel camí ara empedrat que guanya pendent de forma ràpida. Una successió de ziga-zagues i ponts ens permeten anar guanyant altura. És un camí que ja coneixem i, per tant, sabem que no deixa de pujar fins arribar a l'inici de la part esportiva. Ens ho prenim amb calma i, tira a tira, anem guanyant metres.

Una vegada arribem a l'alçària del Gorg de Ca'n Catí ens desviem per anar a valorar el cabal. Fins aquí tot el torrent ha estat eixut, cosa que ha fet que ens desanimem un poc. Sort que arribats a aquest punt sentim renou d'aigua i ens dona esperances. Al gorg vegem com porta un poquet més que fa uns dies, fet que ens alegra ben molt. És un cabal fluix, però suficient per llevar-nos les ganes que tenim de fer un descens aqüàtic. Seguim pujant i arribem al portell amb la barrera metàl-lica (que està ben nova) en una hora. Cinc minuts més tard estem aprofitant per berenar abans d'entrar al torrent. Els dos al-lots pareix que no fa molt que han arribat, però no pareix que vagin a tardar molt en començar el descens, així que berenem amb tranquil-litat. Ells se'n van i nosaltres aprofitem per enllestir les motxilles, ensacar les cordes i preparar les càmares de fotos abans de començar.

Davallem fins al llaç del torrent i comencem amb unes desgrimpades, que fan que poguem probar la temperatura de l'aigua. Primer salt, un tobogà d'uns 13 metres amb la reunió a la dreta. Decidim fer-lo tot seguit i afegir 6 metres més, obviant la reunió a un pont de roca que hi ha si es vol fraccionar. Després un salt de 9 metres ens deixa a la capçalera del Salt dels Cans. Aquí tenim tres ràpels seguits de 15, 11 i 9 metres. Continuem desgrimpant i fent ràpels fins arribar al Salt des Noguer, de 13 metres. Després d'aquest ens espera un ràpel d'uns 23 metres, seguit d'un d'uns 15 metres.

El pròxim salt important que fem és el Salt de la Figuera, un ràpel fraccionat de 40 metres (12+28 m), amb una reunió intermitja a una mènsula un poc incòmoda on hi caben unes tres persones ben apretadetes. És un salt molt estètic, que hem de superar per la dreta, ja que si anem cap a l'esquerra passem per un forat que després ens donarà problemes a l'hora de recuperar les cordes. Ens queden uns tres ràpels de més de 12 metres fins arribar al de 8 que ens deixa a la reunió del Salt del Gorg de Ca'n Catí. Aquest és un ràpel de 32 metres que es pot fraccionar (14+18 m), però com que portem metres abastament de corda, el fem d'una tirada. Quan arribem al gorg no ens trobem als dos barranquistes del dematí, sinó a dos al-lots que han decidit donar una volta (encara que no tarden gens en marxar-se). Decidim no entretenir-nos gaire, ja que encara que no fa sensació de que la temperatura ambiental sigui baixa, agafem un poc de fred. Així dons la mossegada del dinar la farem a baix.

Ens canviem, arrepleguem totes les coses i comencem el retorn. Per la dreta arribem en dos minuts novament al camí de pujada. En trenta-cinc minuts tornem a estar a l'abeurador de Biniariax. Decidim anar en cotxe fins a la plaça del llogaret, però com que no hi ha lloc per aparcar ferem el cafè al bar de sempre de Sóller. Tampoc hi ha sort ja que està tancat, així que continuem cap a Palma, i fem una aturada a la plaça de Palmanyola. Aquí sí que aconseguim trobar una cafeteria oberta per poder fer una cerveceta abans de tornar cap a cases.

Per veure totes les fotos del descens pitjau aquí. Hi ha un vídeo disponible a la secció de vídeos de la plana web.   

_________________________________________________________________________________________________________________

23 de Novembre de 2016

Torrent de Maçana o Mal-torrent de Maçana, entrant pel Torrent del Gorg dels Voltors (Campanet)

Com està sent habitual, no ha plogut gaire per la serra així que triem un torrent semi-sec que encara no hem fet ma, avui toca un torrent nou que afegir a la llista. Dic semi-sec perquè trobem gorgs amb aigua al llarg de tot el descens, però avui són tots evitables. Aquest nou torrent està al terme municipal de Campanet i es coneix amb el nom de Torrent de Maçana o Mal-torrent de Maçana. Com es costum només anirem el meu germà i jo, ja que per qüestions de torns els altres no s'han pogut afegir.

Ens desplacem per la Ma-13 en direcció Inca, que deixem de llarg i agafem la tercera sortida cap a les Coves de Campanet o les Fonts Ufanes (la segona i tercera sortida estan pràcticament una a devora de l’altra). Aquest camí dona al Camí de na Pontons que ens deixa a l’alçària de l’Oratori de Sant Miquel, on seguim per la carretera que portem fins ara. Tot d’una deixem a la nostra dreta l’entrada a les coves i nosaltres seguim.  A la següent cruïlla en forma de “Y” agafem per l’esquerra, creuant el Torrent de Sant Miquel per un pont. Just passat el pont hi ha una altra cruïlla que obviem. Nosaltres seguim per la carretera i quan arribem a l’alçària de la part de darrera de l’Hotel es Fangar (hi ha una casa de pedra amb xiprers) trobem una nova cruïlla que hem d’agafar a l’esquerra. La carretera es converteix en una pista de terra i nosaltres seguim per aquí fins trobar una cruïlla on ens desviem cap a la dreta. Seguim fins arribar a l’entrada de Son Embaraç, que deixem a la nostra esquerra per continuar per la pista fins on el camí s’acaba (nosaltres aparquem un poc abans, però es pot continuar just fins on comença la pista d’accés a Míner Petit).

Aparquem el cotxe on no molestem i ens posem a arreglar les motxilles. No ens volem enredar molt així que tot d’una que estem comencem a caminar. Des d’on hem deixat nosaltres el cotxe hi ha dos minuts fins al la barrera d'entrada a la finca. La trobem tancada i amb un cartell de propietat privada. No sabíem res de que hagués problemes de pas. Decidim botar i arribar a les cases de Míner Petit per demanar permís de pas a l'amo, així dons continuem per la pista de terra sense més problemes. En poc temps aquesta pista agafarà un rost considerable que no deixarem fins arribar a les Cases de sa Mola. L’aproximació la fem per pista pràcticament fins al final, alternant trams de terra, d’asfalt i de formigó.

Mentres pugem ens agafa un Jeep, amb dos homes i una dona, que ens demanena cap on anem. Els hi expliquem que volem arribar a les cases de Míner Petit per poder demanar permís a l’amo per passar. Resulta que un d’ells és un dels amos de la finca, i després de parlar una estona ens deixen continuar... només podem donar-li les gràcies per deixar-nos gaudir d’aquest entorn. En uns quaranta minuts arribem a un portell de pedra amb una barrera metàl·lica (passem i tornem deixar tancada la barrera), i poc després arribem a les cases. Aquí tornem trobar a l’amo del Jeep i el seu soci, a qui ens presenta. Parlem una estona amb els quatre, és gent molt aguda i amable, i els tornem agrair el permís de pas abans de continuar. Des d’abans de les cases de Míner Petit podem anar a cercar l’entradaa la part inferior del Torrent de Maçana, però nosaltres volem fer-lo integral així que continuem fins a la part alta.

Seguim per la mateixa pista, amb la mateixa pendent,  sense aturar fins a la propera desviació que trobem, on seguim rectes/dreta cap al Gravet. De enfora es veuen les cases de Míner Gran, però nosaltres no hi hem d’arribar. Fem una petita davallada per creuar el torrent, tornar a pujar i arribar a la següent cruïlla, on seguim cap a la dreta (si agafem cap a l’esquerra arribarem a les cases de Míner Gran). Continuem en direcció cap al Coll de Míner, però no hi arribarem, ja que a la propera desviació tornem agafar cap a la dreta en direcció a les Cases de la Mola. A partir d’aquí la pista ara passa a ser un camí de terra, encara que continua sent fàcil de seguir. No ens queda molt per arribar al torrent, i ara tenim dues opcions per poder triar:

• La primera és desviar-nos cap a la dreta a un parell de cents de metres després de la cruïlla, per anar a cercar com es pugui el brancal de la dreta del Torrent del Gorg dels Voltors.

• La segona és arribar pràcticament a les Cases de la Mola i just abans de la barrera que tanca el pas, desviar-nos cap a la dreta per cercar el millor itinerari possible fins creuar un marge. Seguir aferrats a la paret de pedra de la finca (que té una reixa rovellada a dalt) i continuar fins que a la nostra esquerra podem identificar clarament el brancal de l’esquerra del Torrent del Gorg dels Voltors. Només quedarà accedir a ell per millor camí possible.

Nosaltres ens decidim per la segona opció, ja que és la que havíem consultat quan planejàvem el descens. Des de que hem sortit del cotxe fins arribar al torrent hem tardat una hora i cinquanta minuts, això sí, sempre mantenint una pujada ben respectable. De fet, trobem que l’aproximació d’aquest torrent és bastant exigent en quant al físic es refereix.

Una vegada dins el llaç del torrent continuem avançant, superant petits salts desgrimpablessense problemes. El tàlveg és molt obert i trobem uns quants gorgs plens d’aigua. Arribem a un salt d’uns vint metres, que podem superar desgrimpant per la seva dreta. Impressiona, però es davalla sense molts de problemes. Més endavant arribem a un salt que ja requereix corda. Té un cordí gruixat a la dreta a un pont de roca. El reforcem amb un nou cordí i davallem sense problemes. Aquest salt acaba amb un gorg però el podem superar sense banyar-nos. Més endavant trobem un nou salt equipat amb un cordí a un pont de roca, però, degut al seu mal estat i a que es pot desgrimpar sense problemes, decidim no raperlar-lo. A la llunyania podem veure com es junta el torrent per on davallem nosaltres, amb el de Maçana. Seguim fins trobar un nou ràpel equipat amb un cordí a un arbre a l’esquerra i sense aigua al final.

Arribem a la unió del Torrent del Gorg dels Voltors amb el de Maçana, amb la típica forma de forca. Continuem avançant sense problemes. Ens queda ara una bona estona de caminar i desgrimpar. Tots els gorgs que trobem plens d’aigua els podem superar sense molts problemes (hi ha que valorar la capacitat de la gent que està fent el descens, ja que algunes desgrimpades o itineraris per evitar els gorgs poden ser un poc exposats per segons qui ho faci). Continuem fins arribar a un nou salt, el Gorg Verd, equipat a un pont de roca a l’esquerra. El superem i continuem per arribar a la part més entretinguda del barranc. Després d’un parell de desgrimpades arribem a l’únic salt equipat amb dos expansius, tipus spit, amb anelles. Són deu metres que davallo jo primer fins arribar al seu gorg, que supero per la dreta. Com que tenim la reunió del següent ràpel muntem un ràpel guiat per facilitar la davallada d’en José Carlos. El següent ràpel també de deu metres, el superem rapelant els primers cinc metres i desgrimpant per l’esquerra els darrers cinc metres. Aquest salt es coneix com el Salt de la Illeta, perquè el gorg té una roca al ben mig que li dona una semblança a una illa al mig de la mar.

Després d’aquest salt ens queden poc més de dos-cents metres fins arribar al darrer salt de la jornada. Ja podem veure la presa que ens marca el final de la part esportiva i el començament del retorn. Per arribar a la reunió d’aquest darrer salt, desgrimpem uns tres metres (es pot fer amb un pont de roca a l’esquerra (quan porta cabal). Muntem el ràpel a un arbre a l’esquerra i davalla primer el meu germà, després jo. A pocs metres ens queda la presa. Pugem a dalt seu per la esquerra, pel millor camí que vegem, i la creuem per tornar a davallar al llaç, ara per la dreta de la presa. Abans ens aturem per fer una mossegada i llevar-nos els arnesos. Hem tardat en davallar el torrent unes dues hores i tres quarts. Mentrestant acabem de dinar, comença a ploure, cada vegada més intensament, així que ens posem de camí sense enredar.

Continuem pel tàlveg, deixant enrere la presa, i davallant un parell de desnivells marcats i fets per l’home. En deu minutets arribem a un punt on trobem un camí empedrat que travessa el llaç. Aquest és el punt on sortim del torrent per anar a creuar un portell amb una barrera metàl·lica. Just darrera d’aquesta barrera hi ha el camí de pujada, només ens queda girar a l’esquerra i en dos minuts estem a la primera barrera, que creuem i en dos minuts més estem al cotxe. El retorn ha estat molt ràpid, en quinze minuts ja estem llestos.  Ja només ens queda tornar cap a cases, encara que primer fem una aturada a un dels bars de la plaça de Campanet. La pluja cada vegada és més intensa, cosa que ens alegra molt, ja que passat demà volem tornar a fer un torrent. A Campanet fem una cerveseta i un cafetetabans de tornar cap a Palma.

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo del descens a la secció de vídeos de la web.

_________________________________________________________________________________________________________________

13 de Novembre de 2016

Excursió familiar a la Trapa (270 m), Sant Elm (Andratx)

Un cap de setmana lliure per tots quatre, sense festes d’aniversari, hospital, guàrdies... això ho hem d’aprofitar va dir na Yolanda ahir vespre, així que demà toca excursió!! Ens despertem sobre les nou del dematí sense tenir molt clar si podrem posar-nos en marxa, el cel està un poc tapat, però finalment decidim probar sort. Després de berenar, de preparar els entrepans, i la roba, ens posem de camí cap a Sant Elm. L'excursió que hem triat per avui és anar a visitar la Trapa. Jo havia estat fa molts d’anys amb l’escola, però na Yolanda i els nins no han estat mai per allà, així que ens va perfecte.

Des de Palma ens dirigim cap Andratx per la Ma-1, on ens desviem abans d’entrar al nucli urbà, en direcció al Port d’Andratx i Sant Elm. A la rodona tornem a desviar-nos, agafant la primera sortida a la dreta, per continuar per la Ma-1050 a s’Arracó. A la rodona agafem la sortida de l’esquerra i continuem per la Ma-1030 fins arribar al nucli de cases de Sant Elm. Aquí hem d’arribar fins a l’Avinguda de la Trapa, on deixem aparcat cotxe. De fet, es pot deixar molt més a dalt, pràcticament a l'alçària de les cases, però així caminarem un poquet més.

Una vegada equipats comencem a caminar Avinguda de la Trapa cap amunt, tot recte, deixem les cases per continuar per un camí amb asfalt en mal estat, voreres i fanals. En pocs minuts aquest camí passa a ser de terra i es converteix aquí en el Camí de Ca’nTomeví. Aquesta és una pista ampla que ens fa avançar pel mig del pinar, on vegem un parell de boletaires cercant esclatasangs per la zona. Quasi tot d’una trobem una desviació (cap a la dreta, on el camí torna enrera, en direcció a Ca’n Melló). Nosaltres seguim per la pista, tot rectes, en la direcció que portem fins ara. Seguim caminant i, en quinze minuts aproximadament, arribem a les cases de Ca’nTomeví. Abans de fer la corba cap a les cases, hi ha un caminoi tot recte, amb un piló de fusta amb inscripció de “La Trapa”. Per aquí és on hem de prendre i fer el camí d’anada de la nostra excursió d’avui. És un caminoi evident que ens fa guanyar alçària. Passem, de tant en tant, per restes d’activitat humana típica de les nostres muntanyes.

Seguim aquest caminoi que ens deixa a l’inici de la davallada cap a Cala en Basset, on podem veure dos pilons de ciment. No hem de seguir entre ells i davallar, sinó que agafem un caminoi evident que continua pujant per la dreta (és en la mateixa direcció de pujada que portem fins ara). Des de Ca’nTomeví fins a la Trapa el camí és tot pujada, així que ens ho prenem en calma i dosifiquem les forces perquè encara ens queda un bon troç. Poc a poc les vistes es van obrint i ens deixen contemplar la costa, amb la illa de sa Dragonera com a figura principal. Més endavant podem veure la Torre de Cala en Basset, Sant Elm i el meravellós bosc verd que arriba fins a la costa. Podem veure com hi ha gent a la bassa de la Torre de Cala en Basset.

Després de superar un petit coll continuem per un camí fàcil de seguir, amb trams molt estètics, però quasi tot de pujada. Anem a cercar un nou coll més alt, que ens dona pas més endavant a l’únic punt de l’itinerari on haurem de posar les mans. Són un parell de metres, protegits amb unes cordes a les roques de l’esquerra que ens ajuden a superar aquesta petita grimpada. No tenim cap problema per continuar, inclús els més petits el superen sense més complicació.

Després d’aquest punt arribem a un petit mirador natural i, just després, trobem un cartell i el començament de la davallada cap a les cases. Arribem aquí després d’una horeta i quart de camí. Les cases van ser fundades l’any 1.810 per una comunitat de monjos trapenses, que venien des de Saragossa (allà havien arribat des de França després de la Revolució Francesa).  Allà van construir un nucli de cases, marjades i canalitzacions d’aigua per poder treure el màxim profit de la terra. Des de 1.810 fins a 1.824 van conrear cereals, oliveres, animals..., encara que finalment van abandonar la zona, passant la titularitat de la propietat a la Diputació Provincial. Des de 1.980 pertany al Grup d’Ornitologia Balear (GOB), que intenta la seva restauració amb un projecte de micromecenatge (http://www.gobmallorca.com/que-feim/la-trapa/colabora-amb-la-trapa).

Anem fins al mirador que hi ha a baix de l’era, on hi ha altres excursionistes gaudint de les vistes. Els hi explic als menuts la història de la Trapa, i després aprofitem per dinar aquí, amb unes vistes privilegiades cap a sa Dragonera. Al fons, a l’horitzó de la mar, vegem unes cortines de pluja que pareixen molt enfora, però que pareix que venen cap a nosaltres. Decidim posar-nos de camí i tornem cap a les cases. Fem una aturada a la tafona, on explic als menuts com funcionava la producció artesanal d’oli en aquell temps. Està molt xula, és petitona, però ben cucona.

Continuem camí i ens fixem que cada cap tenim més a damunt el mal temps. Per la pista de terra ampla que surt des de les cases iniciem una pujada cap al Coll de ses Ànimes. Deixem la cruïlla per on hem vingut i continuem en direcció cap a ses Basses (hi ha un cartell indicatiu). De pujada passem per devora de les marjades on els monjos conreaven. Passem un portell amb una barrera per la seva esquerra. El camí té un inclinació gens menyspreable, així que ens on agafem en calma. Encara que comencen a caure les primeres gotes de pluja. Està clar que el mal temps és més ràpid que nosaltres i ja el tenim ben a damunt. Quan vegem que la pluja que fa ho requereix, ens posem els impermeables. Bé jo, com que la jaqueta que duc no és impermeable del tot, decideixo continuar amb les mateixes capes, la resta ja porten una tercera capa. La veritat és que no fa gens de fred, i la pluja no és gens molesta.

Arribem al Coll de ses Ànimes, on trobem excursionistes que estan menjant. Els saludem, ens fem unes fotos i continuem ara en davallada. Ens queda un bon tram on la pendent és ben inclinada, però ara cap a baix. Anem alerta perquè el terra llenega i la pendent és un poc incòmoda. Després d’una estona davallant ziga-zagues arribem a una caseta (amb una presa al fons). A partir d’aquí el camí és més suau, continuant sent ampla i fàcil de seguir. Sense deixar-lo arribem, després de passar a prop d’unes cases, a una cruïlla on hem de tirar cap a la dreta (si agafem cap a l’esquerra anirem cap a s’Arracó). En relativament poc temps arribem a les cases de Ca’nTomeví, pel costat per on no hem tirat avui dematí.

Des d’aquí només ens queda refer el camí que ja hem trescat a l’anada avui dematí. En aproximadament quinze minuts arribem novament al cotxe. La pluja no ens ha deixat en cap moment de la tornada, però no ens ha molestat. Hem gaudit dels olors de la muntanya quan està humida per l’aigua que ens regala el cel. Jo he gaudit comun nin petit. Al cotxe ens canviem i tornem cap a Palma. Un dia esplèndid amb la millor companyia del món... els meus dos fills i la meva meravellosa dona.

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

_________________________________________________________________________________________________________________

31 d'Octubre de 2016

Torrent des Picarols (Binibona)

Avui és un dia especial, aprofitant que els menuts de la casa no tenen classes, faran el seu primer torrent. Ja feia temps que anaven enrere de fer-ne un, encara que ells el volien amb aigua, però entre que les pluges no han acompanyat i el calendari escolar ens limita molt, encara no ho havíem pogut programar. Finalment ens hem decidit en començar per un, encara que sigui en sec, i així agafen manya amb les cordes i els ràpels. A més avui en Víctor, que ens ha fet la primera visita des de que ha començat la universitat, podrà també acompanyar-nos. Ell ja havia fet alguna pràctica de ràpel, així que és el que millor preparat va. Juntament amb ell també enshem apuntat a aquesta aventura en Mario, el meu germà, n’Adrià i jo. Només falta un torrent adequat per aquest batiament barranquer... el torrent que hem triat per aquesta iniciació és un que, encara que no hem fe, per les referències que hem llegit no ens ha de donar cap problema... és el torrent des Picarols.

Partim des de Palma tots plegats en un cotxe cap a Inca (Ma-13) i, des d’aquí cap a Selva i Caimari (Ma-2114). Una vegada a Caimari tirem cap a Binibona (hi ha cartell indicatiu a la primera cruïlla que trobem dins el poble), on arribem per una carretera estreta (Camí de Binibona), on hi ha trams en que no passen dos cotxes a la vegada. Binibona és un llogaret preciós situat a una vall verda plena de finques amb animals, a uns dos quilòmetres de Caimari (també es pot arribar des de Selva). Deixem aparcat el cotxe a la plaça, entre dos hotels (com que és entre setmana no tenim problemes per aparcar). Agafem la carretera que ens porta cap a l’hotel Albellons-Parc Natural (l’única que surt des de la plaça i no és per la que hem arribat nosaltres). La carretera passa per darrera d’un dels hotel (façana de pedra mallorquina amb finestres a bassa blanca a l’alçària de la carretera). Seguim per aquesta carretera fins que es converteix en pista de terra, on tenim a la nostra dreta el Torrent de Sant Miquel (no el podem veure degut a la frondositat de la vegetació). A uns cent metres l’abandonem cap a la dreta a un punt on hi ha una fletxa verda pintada i una fita de pedres (abans d’unes entrades de finca a l’esquerra). Nosaltres, com he dit abans, girem cap a la dreta per agafar un caminoi evident, que tot d’una ens fa creuar el Torrent del Guix.

Quan el creuem, un poc més a la dreta podem trobar la continuació del caminoi (punt taronja a la paret), més cridaner encara que abans. Aquest caminoi ens porta ràpidament a passar per un portell amb una barrera típica mallorquina oberta (és un somier rovellat tirat a un costat). Seguim i tornem a creuar el llaç d’un torrent, aquesta vegada el nostre, el Torrent des Picarols. Continuem per la pista de terra fins arribar a una cruïlla, on agafem cap a l’esquerra. Durant tot el camí hi ha fites, tant de pedra com punts i fletxes pintades, que ens ajuden a estar segurs de la nostra direcció. Pugem i davallem a mesura que avancem camí. Passem per un forn de calç a la nostra esquerra. Més endavant passem per una gran alzina al mig del camí, és un exemplar meravellós.

Seguim per la pista ampla de terra gaudint d’una vegetació variada, on abunden les arboceres. Llàstima que no sigui temps d’arboços i no puguem tastar-los, ja que encara hi ha molt d’arbres plens, però encara estan molt verds. Portem el nostre torrent a l’esquerra, i podem veure una presa artificial construïda per evitar inundacions quan es produïen pluges fortes. Aquest punt serà on sortirem del llaç del torrent quan acabem el seu descens. Seguint la pista arribem a un punt, dins l’alzinar, on trobem una fletxa vermella a una alzina i tres grans fites, posades en diagonal, a més d’altres més petites. També hi ha punts taronges i blaus, tant a les fites grans com al costat esquerra de les petites. Si ens fixem aquestes fites senyales cap al començament d’un caminoi que s’endinsa encara més dins l’alzinar. Més endavant el caminoi es transforma en el camí (Camí d’Alcanella) que ens portarà al començament del descens.

Encara ens queda una estona de pujada mitjana-forta, però sempre per un itinerari evident que no dona peu a pensar que ens hem equivocat de camí. Hi ha estones on s’obrin les vistes i no es té massa protecció del sol. Després d’arribar a un coll evident comença la davallada que ens portarà cap a Ses Figueroles, on finca amb camps de conreu. Després de veure les cases continuem un poc més i, just després d’una altra alzina centenària, comencem a davallar per creuar un portell de pedra amb una fletxa blava que ens deixa tot d’una al llaç del torrent. Fins aquí tenim una hora i quart de recorregut efectiu.

Fem una mossegada i continuem, encara no ens equipem perquè el tàlveg és molt obert i fàcil de seguir, encara que a estones està un poc brut de vegetació. Quan el llaç es torna un poc més encaixonat ens posem els cascs i a la primera desgrimpada on ens equipem amb la resta de material. El Torrent des Picarols té quatre ràpels obligatoris i moltes desgrimpades, però com que nosaltres volem practicar els ràpels, muntem moltes desgrimpades a naturals. Els ràpels obligatoris tenen reunions precàries, hi ha tres amb ancoratges i una a natural. De les tres equipades, totes tenen només un ancoratge (dos d'elles amb un pàrabolt i un malló, i l'altra amb un pàrabolt i una anella).

Els primers que fem ràpels són salts amb poca alçària que realment es poden desgrimpar, però com he dit abans la idea és muntar els màxims i practicar amb la corda. Arribats al primer ràpel ens acabem d'equipar, al casc que ja duiem fa estona (des d'on berenem al primer salt hi ha una estona de caminar i fer petites desgrimpades pel tàlveg, sempre amb la màxima seguretat possible) li afegim els arnesos. En José Carlos els hi dona les darreres explicacions abans de començar. Ell davalla primer, i jo em quedo a dalt, així no hi ha cap moment que no estiguin supervisats per nosaltres. A més quan davallen sempre ho fan assegurats, o des de dalt per jo, o des de baix pel meu germà. El primer ràpel sempre és el que costa més, però també el més satisfactori una vegada l'has superat. Poc a poc, i amb molts de nervis, van davallant un a un... i tots com uns campions!! Cap ensurt, així que plens de moral continuem per anar a cercar el proper salt.

El ràpel més alt té uns catorze metres i mig, amb una cadena de ferro al seu costat. Després d’aquest continuem caminant fins arribar a la presa, encara que si ens fixem abans podem tornar a agafar el camí de pujada. Nosaltres o fem un poc abans, encara que ens aturem a la presa per dinar. Tardem dues hores i quaranta minuts muntant uns vuit-deu ràpels, i sent la primera vegada dels nins fent un torrent.

Des d’aquí fins al cotxe només ens queda refer el camí de pujada, i en mitja hora tornem a estar a la plaça de Binibona. Agafem cotxe i tornem cap a Palma, aquesta vegada on fem des del llogaret cap a Selva. Els nins estan cansats i tot d’una es queden adormits al cotxe. Ha estat una jornada molt entretinguda, sent un preludi del descens que volen fer amb aigua. Tots estem encantats i segur que repetirem l’experiència.

Per veure totes les fotos del descens pitjau aquí. Hi ha un vídeo disponible a la secció de vídeos de la plana web.

_________________________________________________________________________________________________________________

05 d'Octubre de 2016

Torrent de Son Nebot o es Pixarell (Escorca)

El torrent d’avui és un dels que més il·lusió em feia de fer des de fa molt de temps. Està considerat un dels torrents més complicats de la Serra de Tramuntana, amb una classificació de dificultat grau 6 sobre 6, a l’escala de dificultat proposta per n’Edu Gómez, més antiga i poc utilitzada, ó v6 a3 IV a l’escala francesa, que és actualment la més recomanable en fer servir. L’alçària del salt, uns 147 metres, juntament amb un dels fraccionaments que exigeix fer un pèndol per un passamans, fan que no sigui un torrent apte per persones amb vertigen i/o poca experiència en el descens de barrancs. El torrent que visitem avui és... Es Pixarell o Salt de Son Nebot.

Quedem pel descens d’avui els tres mosqueters dels grup... el meu germà, n’Estorki i jo mateix. Recull al meu germà a Palma i tirem cap a Inca per la Ma-13, el dia és esplèndid i la predicció boníssima. Durant el camí acabem de decidir quina serà la ruta d’aproximació, ja que inicialment volíem fer-la pel camí del costat de l’embotelladora de Lluc, però finalment decidim fer una combinació de cotxes i agafar un itinerari alternatiu. Després de trobar-nos amb n’Estorki a Inca, continuem amb dos cotxes cap a Lluc, passant per Selva i Caimari (Ma-2114). Agafem la Ma-2130 i arribem al desviament de Lluc, al Coll de sa Batalla, on continuem rectes en direcció cap a Sóller per la Ma-10. Més endavant, quan arribem a la cruïlla que hi ha cap a sa Calobra, on es troba l’aqüeducte, deixem aparcat el primer cotxe, un poc més endavant, sense molestar. Amb l’altre tornem enrere per deixar-lo aparcat a la urbanització de Son Massip, des d’on iniciarem l’aproximació.

Des d’aquí comencem a caminar i agafem el camí GR-221 que ens porta en direcció cap al Puig Galileu (1.188 m). Aquest és un camí ample de ferradura molt fàcil de seguir, i amb cartells o pals indicatius que ens ajuden amb l’orientació. Comencem amb una rampa de ciment amb molt de rost. Tot d’una ens trobem amb un portell tancat amb una barrera metàl·lica, que podem superar per un botador a la seva esquerra. Continuem pujant i en poc girem cap a la dreta (indicats per un pal amb fletxa). Passem per devora de restes restaurades de l’activitat humana que es feia antigament a la serra. Podem veure rotllos de sitja, una barraca de carboner i un forn de calç, a més d’un pou de neu, tots restaurats.

Arribem a les Voltes des Galileu i la pendent comença a intensificar-se, així que ens agafem les ziga-zagues, i amb tranquil·litat continuem pujant per un camí cada cop més estret, però ben conservat i amb unes vistes meravelloses. Ens trobem un grup de senderistes estrangeres amb guia, les saludem i avancem. Encara ens queda un poc més de pujada, i ja som a un coll que ens obri les vistes de forma espectacular. Uns minuts després arribem a una cruïlla que ens indica la direcció cap al cim del Galileu o les cases de neu. Nosaltres continuem cap a la dreta cap a les cases de neu i en pocs minuts, quasi sense guanyar alçària, arribem a elles. Aquí ens trobem un altre grup de al-lots que pareix que es troben d’excursió escolar.

Seguim per la dreta de les cases per pujar la cresta que tenim al nostre davant i continuar cap endavant però amb tendència a l’esquerra. Les vistes al Puig Major (1.445 m) són espectaculars, amb un dia que encara que no és clar del tot, ens permet gaudir de la bellesa de la nostra serra. Nosaltres anem a cercar els tallats que tenim al davant massa prest, i hem de continuar vorejant cap a l’esquerra més del que volíem. És millor tirar més cap a l’esquerra des del començament. Hem d’anar a cercar una torrentera molt evident, sense que ens despistin unes més petites que hi ha abans. De totes formes no té pèrdua, una vegada arribats a la vorera escarpada hem d’anar cap a l’esquerra. Arribem a una torrentera molt evident, on després d’una desgrimpada arribem a la capçalera del salt. Hem tardat una hora i mitja, més o manco, des de baix. Aquí ens equipem i fem una petita mossegada abans de començar el descens.

Muntem el primer ràpel, d’uns 10 metres, a dos químics amb anelles que es trobem a l’esquerra de la capçalera. Començo a davallar per una canal estreta de pedra, batiada per alguns com “del tabac”, degut al poc espai que hi ha quan davalles per ella (només et deixa espai per poder cargolar un xigarret). La sensació de verticalitat encara no és màxima, només quan surts d’aquesta canal és quan realment perceps els metres que hi ha de caiguda als teus peus. Aquest ràpel et deixa a una mènsula on hi caben dues o tres persones amples, més de tres ja es trobarien estretes (més de quatre gairebé impossible d’estar). Després de davallar jo, ho fa n’Estorki i, finalment, el meu germà tanca aquest primer ràpel. Aquí aprofitem per fer alguna foto i unim les cordes per muntar el següent ràpel, d’uns 40 metres, que ens deixarà al passamans que ens guiarà a la recepció d’aquesta segona davallada.

Com que no volem cap ensurt durant el descens, ens fem un Machard per autoassegurar-nos, i davallo jo novament de primer. És un ràpel net, amb algun punt de fregament de la corda, que a vegades té petits trams on els peus no toquen la paret. Sense problemes arribo fins al passamans que puc agafar sense cap complicació (no és una maniobra recomanable de fer de primer si no es té experiència en descens). Ara només queda anar donant corda a mesura que vaig progressant pel passamans. Després de superar el primer tram, i entre el segon i tercer tram, hi ha una roca que fa panxa i dificulta la progressió, però la puc superar sense problemes. Una vegada pas aquesta roca arribo al final del passamans, ja a una gran mènsula que permet estar a un bon grapat de persones. Aquí un nou passamans, ara de corda, em porta cap a la reunió del tercer ràpel, on em puc assegurar i guiar als altres mentrestant fan la mateixa operació. Gràcies als walkis no tenim cap problema en coordinar-nos durant tot el descens. En aquesta mènsula trobem restes d’excrements de cabra. És una passada fins a on poden arribar aquestes escaladores nates. Les vistes continuen sent amplies i meravelloses. Podem veure l’aqüeducte, l’embotelladora, el Puig Major i el bosc de Son Nebot, que tenim als nostres peus verd i espès, donant una sensació d’estora natural plena de vida.

El tercer salt, d’uns 45 metres, el muntem a la reunió on ens deixa el passamans de corda, a dos químics units amb cadena. La veritat és que aquest torrent està molt ben equipat, i això afavoreix la tranquil·litat durant el descens. Es poden veure les restes d’alguns dels ancoratges més antics, que ens fan comentar com d’arriscat eren les primeres apertures dels barrancs, temps enrere, i el mèrit que tenien els “pioners” de l’aperturisme. Ara el risc està molt més controlat amb els materials de darrera generació, tant en equipament personal com per les reunions (això no lleva que el risc existeixi i hagem de tenir molt de respecte durant les nostres sortides, valorant les nostres capacitats i adequant a elles les activitats a realitzar, i no l’inrevés). Primer davallo jo, després el meu germà i, finalment, n’Estorki. És un ràpel net que ens deixa a una gran mènsula, encara que em de davallar un poc més, cercant la reunió que es troba a la dreta.

Només ens queda superar el darrer ràpel, el més llarg dels quatre amb 52 metres, per poder donar per acabat aquest torrent. El primer en davallar és el meu germà, que sense problemes arriba al final del salt. El segon en davallar soc jo, i gaudeixo d’un ràpel net on poder davallar amb rapidesa. N’Estorki dona per finiquitat aquest descens quan es reuneix amb nosaltres al peu del salt. Un gran descens, ens felicitem els tres i fem una mossegada abans d’iniciar el retorn. Hem tardat, més o manco, una hora i cinquanta minuts. Aquí ja ens llevem els arnesos, encara que ens queden un grapat de desgrimpades, no deixen de ser fàcils com les de qualsevol excursió.

Seguim el llaç del torrent en davallada, ben pel mig del bosc fins a un punt on el creuem cap a l’esquerra i agafem un caminoi que ens portarà a la part de darrera de l’embotelladora. Seguim amb tendència a l‘esquerra, amb la reixa d’aquesta a la nostra dreta per acabar a la carretera (Ma-10). Quan som aquí girem novament a l’esquerra per anar en direcció a Sóller. Després d’uns trenta minuts de retorn, aproximadament, arribem a l’aqüeducte, on tenim aparcat el cotxe. Només queda tornar cap a Palma i recollir el que tenim a Son Massip. De davallada ens aturem a en Coll de sa Batalla, on fem una xerradeta amb una cervesa a la ma abans de tornar cap a cases.

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo del descens a la secció de vídeos.

_________________________________________________________________________________________________________________

24 d'Octubre de 2016

Torrent de Son Torrella (Escorca)

Tercer torrent en menys d’un mes, això és tot un rècord si mirem l’estadística tan pobre que dúiem darrerament. En principi volíem fer el torrent del Salt de Son Nebot, però per problemes en trobar el camí correcte d’aproximació hem hagut de tornar enrere i cercar un pla B per aprofitar la jornada. Com que anem molt malament de temps, decidim regressar al cotxe i anar  a fer el Torrent de Son Torrella. De davallada podem aclarir l’errada que hem fet a la pujada durant l’aproximació al salt, però ja no tenim temps per tornar a intentar-ho, així que ho deixem per una altra ocasió (ara ja amb part del camí clar).

Tornem al cotxe que teníem aparcat a l’aqüeducte i tirem cap a la zona dels embassaments. Passat l’aparcament d’enfront del de Cúber, deixem el cotxe a un lloc acondicionat i arreglat a l’esquerra del nostre sentit. Deixem cordes i comencem l’aproximació d’uns quinze minuts per la carretera en direcció Sóller. El nostre torrent és fàcilment identificable a la nostra esquerra. Les vistes de l’embassament de Cúber és preciosa, llàstima que estigui tan buit.  Just abans de la base militar, a dintre del llaç podem veure una caseta subjectada per una columna. Darrera d’aquesta podem entrar fàcilment al torrent, davallant uns petits esgraons de pedra.

Ens equipem i comencem el nostre descens amb un petit ràpel. Aquest és un torrent curt, de només uns sis o set ràpels, i que podem finalitzar en una horeta. Després d’un parell de desgrimpades i algun ràpel arribem a salt més alt de tots. Un ràpel d’uns vint metres, vertical i amb bones vistes. Per arribar a la seva reunió tenim l’ajuda d’un passamans que ens assegura que no hagi cap accident.

Després d’aquest continuem caminant, desgrimpant i fent algun ràpel més fins arribar sense adonar-nos al final del torrent. Estem a prop del camí que rodeja l’embassament. Només hem d’arribar fins ell i seguir-lo cap a l’esquerra. Arribem a l’entrada de la pista que dona accés a l’embassament. Avui ens trobem algun bou per devora de Cúber i tres ases a la mateixa entrada. Una vegada a la carretera només ens queda caminar uns metres fins arribar novament al cotxe. Hem salvat una jornada que pareixia que seria un fracàs. Per celebrar-ho ens aturem de tornada al restaurant del Coll de sa Batalla, on fem un canya ben fresqueta.

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo a la secció de vídeos de la web.

_________________________________________________________________________________________________________________

Setembre de 2016

Torrent de ses Òlibes (Deià)

El torrent de ses Òlibes es troba a la costa nord de Mallorca, a la dreta del de Son Gallard i del Guix, és dels tres el que està ubicat més a prop de Na Foradada. Existeix una mica de controvèrsia pel que fa al seu nom, ja que inicialment es coneix com de “ses Òlibes o Son Masroig”, hi ha qui defensa que el seu nom real és de “ses Olives”. Independentment d’això, només dir que és un torrent ben guapo, amb dos ràpels d’altura considerable que el fan una gran opció per fer en un dematí, o l’horabaixa. Com que continuen les altes temperatures aquesta és la nostra opció, començar a l’horabaixa per acabar-lo ja a les fosques.

Recullo al meu germà davall de ca seva i tirem cap a Valldemossa per la Ma-1110. Després de creuar el poble (Ma-1130), girem cap a la dreta en direcció a Deià (Ma-10). Deixem el cotxe aparcat abans de l’aparcament de la pista que davalla cap a Na Foradada. Una vegada ens acabem d’enllestir retornem en direcció cap a Valldemossa. En poc més de 5 minuts arribem al torrent, que creu la carretera. Entrem directament des d’aquí, amb uns primers metres de tàlveg un poc bruts. Ràpidament arribem al primer gran salt d’avui, amb uns cinquanta metres d’alçària. És un ràpel vertical i net, que es gaudeix i ens deixa a un replà amb restes d’activitat humana. Un camí que creua un el tàlveg amb un pontet, i uns horts, ens fa veure que deva ser una zona d’activitat agrícola. Ens trobem una guarda d’ases pasturant per la tanca on hi devia haver els horts. Nosaltres continuem el nostre camí, amb trams on el llaç del torrent està ple d’abatzers. En aquest tram trobem algunes desgrimpades i salts evitables.

Després d’aquesta zona més encaixonada arribem a un punt on el llaç s’obri deixant-nos veure Na Foradada. Arribats aquí la llum que tenim ens augmenta la bellesa de la nostra serra. Un ràpel de 10 metres encaixonat, que ens deixa a un gorg trampa fàcilment superable, dona lloc a la reunió del ràpel fraccionat de 90 metres (30+60 m). El primer d’aquests ràpels ens deixa a una gran mènsula on trobem dues reunions on poder muntar. Nosaltres ho fem a la del centre. Abans, just en davallar el meu germà, està a punt de posar-se el sol. Intentem fotografiar el moment, però a les fotos no queda tan meravellós com realment és. Un parell de fotos després continuem el descens amb el ràpel de 60 metres, inicialment vertical, per passar després a convertir-se en un volat.

A partir d’aquí ens hem de posar els frontals, ja que pràcticament no hi ha llum. Només queda un darrer ràpel que muntar, un tobogà d’uns 15 metres que està equipat amb un pàrabolt un parell de metres més avall del que pareix l’inici de ràpel. En pocs minuts arribem a la mar, on decidim fer una mossegada abans de començar el nostre retorn. Hem tardat dues hores i deu minuts aproximadament des de que hem començat a la carretera. Avui el cel està clar, sense núvols i amb una lluna que ens permet veure una gran quantitat d’estels. Podem veure perfectament l’Osa Major, l’Osa Menor, l’Estrella Polar i Casiopea, a més de moltes altres que nosaltres desconeixem el seu nom.

El retorn el fem pel Camí de la Costa fins agafar la pista que davalla fins a Na Foradada, i des d’aquí fins al cotxe. Tardem una hora i quart aproximadament de pujada, amb un ritme molt tranquil. Només ens queda fer una cervesa a Valldemossa per acabar una jornada redona.

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un reportatge videogràfic a la secció de vídeos.

_________________________________________________________________________________________________________________

Setembre de 2016

Torrent del Salt de la Jonquera (Artà)

La Serra de Tramuntana és la cadena muntanyosa més important de les Illes Balears. En ella trobem les muntanyes més altes i, pràcticament tots els torrents més coneguts i més vegades descendits de la nostra illa. Avui hem decidit desplaçar-nos a un altre punt de Mallorca, on trobem un petit torrent fora d’aquesta ubicació. Avui hem visitat la Serra de Llevant, al nord-est de la illa per fer el descens del Torrent del Salt de la Jonquera, situat al terme municipal d’Artà.

Des de Palma ens desplacem cap a Manacor per la Ma-15, i continuem per ella fins arribar a Artà. Una vegada aquí hem de creuar el poble seguint els cartells indicatius fins agafar la Ma-3333 en direcció cap a l’Ermita de Betlem. Aquesta és una carretera de muntanya molt estreta que no permet la circulació de dos cotxes en molts de trams. Una vegada arribem al final de la Ma-3333, hem arribat a les portes del recinte de l’Ermita de Betlem. Aquí deixem el cotxe i agafem un petit tirany situat a la dreta de la porta, a dalt d’un escaló de terra, en direcció sud-est. Pocs minuts després de començar a caminar ens trobem restes d’unes cases a la dreta del caminoi. Passades aquestes cases podem veure clarament el tàlveg del torrent i des d’aquí hem de tirar-nos cap a ell, cercant el millor “camí” possible. És un torrent curt, té uns set-cents metres de recorregut, i només trobem un ràpel obligatori, a més d’un altre molt recomanable de fer.

Després d’entrar al torrent continuem pel seu llaç, ple de vegetació, amb les carritxeres com a planta predominant. Progressem cercant la millor ruta, i ajudant-nos sovint de plaques rocoses que ens faciliten el nostre camí. Arribem al primer ràpel, un tallat evident del llaç que, encara que és evitable pels seus costats (pareix millor opció per la dreta), podem superar fent un ràpel d’uns deu metres. Ens fem unes fotos i davallem al tàlveg per cercar una possible reunió, un cordí amb un malló a un pont de roca ben al mig del llaç. Està un poc brut de vegetació, però si cerquem bé és fàcil localitzar-lo. El cordí es troba en bon estat, així que no fa falta reforçar-lo i una vegada a baix continuem caminant superant un grapat de desgrimpades d’alçàries diverses. Ens trobem petites basses d’aigua, omplertes per les pluges caigudes per la contrada ahir i abans d’ahir.

Avui pensàvem que el temps ens faria passar un poc de pena, però finalment al dematí ja posava la previsió que no hi ha havia cap avís de risc. De fet durant tot el dia tenim un sol intens, que inclús a la tornada preferirem que no ens regali amb tanta força. Durant aquest tram del torrent les gotes de suor ja ens cauen sense cap mirament. Finalment arribem a una part més encaixonada on trobem una desgrimpada que ens deixa a la reunió del gran salt. Aquest petit tros del torrent és molt guapo, encaixonat amb una petita bassa d’aigua a l’esquerra del llaç, i amb unes vistes meravelloses a la mar.

La reunió del salt de 64 metres consta d’un petit passamans fins arribar a dos pàrabolts amb xapa i mallons rovellats, units per un cordí. Degut al mal estat tant del cordí del passamans com del pàrabolts decidim canviar-los. Tallem els dos i ens els enduem cap a cases per tirar-los al fems i no deixar brutícia per la muntanya. També canviem un dels dos mallons, deixant-ne un de nou al pàrabolt superior. És un poc incòmoda de canviar tot, degut a que la reunió es troba penjada al buit, a un metre aproximadament de la mènsula. Per això tardem un poc més del que teníem pensat, però res que ens faci passar pena. Una vegada acabades les feines de manteniment i reforçada la reunió, ens disposem a gaudir d’un ràpel de seixanta metres amb unes vistes excepcionals.

Una vegada fem la sortida, ajudats pel passamans, després d’un parell de passes cap a baix de la paret, comença un volat d’uns 40 metres d’altura aproximadament. Molt guapo i amb unes vistes espectaculars cap a la costa i la mar. En acabar el volat arribem a la primera d’unes grans mènsules que, probablement podríem desgrimpar, a les males, per la part esquerra del tàlveg, però que nosaltres les rapelem, ja que portem corda abastament per fer tot el ràpel.

Una vegada a baix del gran salt decidim aturar per fer una mossegada, ja que ens trobem a un lloc a l’ombra. Més endavant segurament tindrem millors vistes, però amb un sol de justícia que no volem haver d’aguantar. Continuem pel llaç del camí, fent petites desgrimpades, per anar a cercar les restes d’una paret seca i sortir de del tàlveg. Es veuen uns horts al fons molt ben cuidats, però nosaltres no arribem a la paret ja que el tàlveg està molt, però que molt brut. Així dons sortim un poc abans, a l’alçària d’una gran roca per anar a cercar la dreta d’un coll molt evident, just al final de la carena rocosa de la nostra dreta. Aquest coll ample és fàcilment identificable, amb un pinar a la seva esquerra i el final de la carena rocosa a la dreta. Quan pugem cap a ell podem fer-ho amb tendència a la dreta, anant cap a la carena.

Una vegada al coll girem cap a la dreta per continuar pujant cap a la mola rocosa que tenim al front. Aquí trobem unes marques taronges que ens porten cap a l’esquerra de la faldilla rocosa. Una vegada al peus de la faldilla la rodegem per l’esquerra, sempre amb vistes cap a la Colònia de Sant Pere a l’esquerra, i Betlem a la dreta, per anar a cercar un coll més petit i evident. Les marques de pintura ja han desaparegut, però el coll és fàcilment identificable. Aquest tram se’ns fa molt feixuc, una perquè no tenim la certesa d’anar per bon camí (ara ja sabem que sí) i la pendent que estem superant és molt empinada, requerint un bon esforç físic considerable, i l’altra perquè el sol que tenim pega com si estiguéssim en ple més d’agost. Una vegada a dalt del coll les vistes s'obrin i podem veure al fons el primer ràpel que hem fet. Continuem i girem a l’esquerra (en direcció de pujada) per anar a cercar el Mirador de sa Covassa, on trobem les restes d’una casa i una petita caseta de pedra que recorda a les garites dels quartes militars.

A partir d’aquí només ens queda seguir un tirany evident que passa en la mateixa direcció que portem pel front de la caseta. Primer pla i després en davallada ens deixa per la part del darrere de l’ermita. Entrem al recinte per on portell de pedra amb una barrera oberta, i una vegada a les cases, visitem l’església. La porta està oberta i protegida de les mosques per una cortina de llengua mallorquina. És un temple molt guapo amb un altar molt original.

Només que fer uns quants metres pel recinte per sortir novament a l’aparcament on hem deixat el cotxe. Hem tardat aproximadament, des de que hem sortit del torrent, una hora i quart. El final el fem a la cafeteria s’Almudaina, que es troba a l'entrada d'Artà, amb una canya ben fresqueta.

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo pròximament a la secció de vídeos.

_________________________________________________________________________________________________________________

Del 06 al 09 de Setembre de 2016

Refugi de s'Arenalet des Verger o d'Albarca (Artà)

Ja teníem ganes de que arribés aquest dia, per fi partim cap a un dels indrets més idíl·lics de la nostra illa. Des de fa ja uns anys que no ens perdem la cita amb l’escapada al refugi de s’Arenalet. Enguany tenim la sort que hem pogut allargar una nit més del que és habitual, i ens quedarem tres en lloc de dues. L’única cosa negativa és que no tots podem anar: en Raúl amb na Marina, la família oliver i na Sandra no ens podem acompanyar... vos trobarem a faltar!! La resta: na María José amb n’Estorki i les nines, na Julia i na Noa, na Marina i en Jaume amb n’Adrián i na Paula C, i na Yolanda i jo amb n’Adrià i na Paula M estem llestos per gaudir d’una experiència inoblidable.

Quedem a l’aparcament de l’hospital Son Llàtzer per recollir-me a jo després de la feina i tirar cap a Artà. Enguany no dinarem per allà, sinó que tots ja estan plens i jo menjaré pel camí un entrepà. Una vegada a Artà fem una aturadeta per prendre un refresc i que els menuts puguin descansar un poc de cotxe. La pobra Paula C no està molt bé de la panxa i ja ha vomitat un parell de vegada durant el camí. Fa calor, encara que pareixia que seria pitjor, ja que l’oratge de corre fa que es pugui suportar sense massa problemes.

Després del refresc a una cafeteria de l'entrada del poble tirem cap a la caseta dels guardes, on hem quedat per deixar-los les capses amb el menjar i l’aigua. Pareix que hem de fer una mudança, però no duem res que no s’hagi de gastar. La veritat és que enguany hem clavat tant el menjar com l’aigua a portar. Una vegada hem deixat les coses tornem cap a Artà i, des d’aquí, cap a Cala Torta. En arribar a la cruïlla de les dues cales nosaltres tirem cap a Cala Mitjana, i abans d’arribar-hi aparquem els cotxes. Ens preparem per l’aproximació al refugi, gorres, protecció solar i molta energia!!.

El camí és clar durant tot el seu recorregut, ajudat en molts moments de fites de pedres. Trobem diversos itineraris un a devora l’altre, cosa que no seria necessària, i que es deu a la poca cura que té la gent per seguir el camí i no obrir-ne  de nous. Una llàstima perquè no són camins necessaris i només ajuden a erosionar més el paisatge. Voregem la costa fins arribar a Cala Matzoc, una cala verge mescla d’arena i còdols, que està, com cada any, plena de restes d’algues seques. Just abans hi ha un pas un poc "complicat", sobretot si hi ha nins o persones que no estan acostmades a caminar per la muntanya. Si un té vertigen es pot superar per dalt, pujant un poc més cap a l'esquerra hi ha camí amb alguna fita que ens ajuda a orientar-nos. Na Yolanda i na Paula M hi van per allà, mentres que la resta del grup passem per baix. De fet els nins ja el passen sense cap problema, molt millor inclús que els grans.

Creuem tota la platja per sortir per l’altre costat i continuar pel camí de dintre del pinar, en direcció cap a la dreta. En pocs metres tornem a sortir del pinar i continuem costejant, ara amb un poc més de pendent. Aquest tram de pujada és curt i prest el superem, estant a tir de pedra de la Talaia d’Albarca. Una vegada arribem aquí decidim aturar per fer un descans i mostrar-li la torre a en Jaume, que és la primera vegada que ens acompanya. Els nins encantats d’entrar-hi, com cada any. Pugem fins a la part superior de la torre, on encara està la peça d’artilleria sense la seva bassa (estaria bé que la restauressin algun any).

Continuem cap al refugi per la costa, i en pocs minuts arribem al tram més inclinat de la ruta, que d’anada és una davallada. Hem d'anar un poc alerta perqué el terreny aquí és un poc relliscós, amb pedres soltes i terra. Una vegada el davallem ens queda un tram llarg de caminar fins arribar a una llengua de terra i roques vermelles, que pareix que estiguem a Mart. La calor es comporta i la veritat és que no ho estem passant gens malament. La Cala de la Font Celada és la següent que ens trobem de camí al refugi. Enguany està plena d’algues, cosa molt diferent a l’any passat que estava perfecta. De fet és la cala on més estiguérem durant aquells dies, inclús vam anar a veure la font que li dona el nom. La creuem i continuem, ja estem a poca distància del nostre objectiu final. El camí, ara una pista ampla de terra, passa devora l’únic arbre que hi ha per la contrada i el refugi ja es veu cada vegada més prop, ja estem a un tir de pedra. Passem per devora la Platja de s’Arenalet i ens dirigim cap a les cases, on ens esperem les coses que ens han portat els guardes. Hem tardat una horeta i mitja des de que hem sortit dels cotxes, sense descomptar les aturades, molt bon ritme!!

En arribar ens distribuïm les habitacions, en tenim tres per quatre persones cada una, i desfem les motxilles. Després col·loquem el menjar i l’aigua al rebost i les geleres, i només queda fer la primera visita a la platja, que els nins estan desitjosos. Hi ha unes ones que fan que l’entrada i sortida sigui d’allò més entretinguda. Anem un poc més alerta amb els menuts i llestos. Aprofitem uns pals amb un corda i ens muntem un camp de voleibol. Ens ho estem passant d’allò més bé i la claror del dia comença a desaparèixer. Una pilota perduda cap a l’aigua fa que vagi corrent a cercar-la, faig una carrera i no veig per falta de llum una pedra, així que torç ben fort el turmell esquerra. Sento dolor i un clac, i tot d’una m’adono que serà un esquinçament més fort que un lleu. M’aixeco, però em costa mantenir-me dret pel dolor, encara així m’atraco coixejant a l’aigua per donar-li fred a la zona. Ja veig que els plans que tenia s’han anat a norris... res de fer l’excursió demà a la Talaia Moreia, ni practicar tornar a jugar a voleibol, o a beisbol, ni res de res... repòs, repòs, repòs i més repòs.

De tornada al refugi ens queda preparar el sopar d’avui, que consistirà en hamburgueses amb patetes fregides pels nins, i amb trempó pels més grans. El turmell ja se m'ha inflat bastant, però no em fa gaire mal, al manco una cosa bona. Després de sopar tots plegats ens col·loquem a la terrassa de davant per gaudir d’un cel estrellat meravellós. Aquests dies no hi ha quasi lluna, fet que fa que les estrelles brillin amb més força del que ja és habitual aquí. Quasi no fa fred, i després d’una bona estona estirats al terra només, només ens toca més que anar a dormir.

Els següents dies els passem gaudint del relax que et dona aquest indret aïllat de la civilització. Ens aixequem quan el cos diu basta, berenem i cap a la platja. Una estona de bany, una estona d’esport saludable pel cos i unes partides a beisbol i voleibol ens fan entretenir. Jo com que no puc jugar faig d'àrbitre, i he de dir que m'ho pas molt bé, encara que em fa moltes ganes posar-me al camp amb els demés. Els darrers dies a més en Jaume ens va regalar unes sessions de Crossfit a la platja, tant pels grans com pels més petits. Tothom s'ho passa molt bé i ens divertim d'allò més.

Al migdia toca preparar el dinar... el primer dia de paella, que ens va sortir bastant bona, sinó la gent no ho van dir per compasió del cuiner. El segon dinar va ser de ciurons trempats amb preves, ceba, tomàtiga... i el tercer dia pasta amb salsa. Després de dinar toca una migdiada per agafar forces, perqué a la tarda toca una nova sessió de platja i partides de beisbol i voleibol. Els sopars, a més de les hamburgueses del primer vespre, sopem de pa amb oli i taleca i sopa de brou.

Després de passar tres nits i quatre dies per aquí ha arribat l’hora de partir, quina pena més gran!! Dinem prest de macarrons amb salsa bolognesa i, després del cafè acabem de enllestir les motxilles. Hem de deixar les habitacions bans de les quatre de la tarda, així que tampoc podem badar gaire. Sort que na Yolanda, que està en tot, ja s’havia encarregat de deixar-les quasi fetes al dematí. Ens fem unes fotos de grup abans de començar la partida cap a la realitat quotidiana de la ciutat i la feina. El meu turmell està millor del que em pensava, inflat i amb molèsties, però millor del que creia que estaria. Comencem a caminar i refem les nostres passes pel mateix camí que a l’anada, per arribar ràpidament a la Platja de la Font Celada, que creuem per continuar la nostra ruta. Després d'una estona camninant arribem a la pujada que hi ha abans de la Talaia d’Albarca. Aquest és el tram que més em costa fer pel turmell, però poc a poc el supero sense molts problemes. Els nins duen un ritme boníssim, igual que a l’anada, i ja són tots a la torre. És una passada veure com han anat canviant des de les primeres vegades que van venir, que quasi no volien caminar, fins ara que estiren de nosaltres. En poc temps ja no els podrem seguir, i seran ells qui ens esperin a nosaltres.

Una vegada passada la Talaia d’Albarca, en pocs minuts arribem a Cala Matzoc, on hi ha més gent. Després de la cala només queda refer el camí fins arribar als cotxes. Prova superada, el meu turmell ha aguantat bastant bé, i quasi no s'ha inflat més del que ja estava. Tots em caminat molt bé, a un ritme quasi tan bo com el de l'anada. Només queda donar-nos una abraçada ben forta i fer una foto “finish” de grup. Na María José, n'Estorki i les nines tenen pressa, així que parteixen directament cap a Binissalem. La resta, que no tenim pressa per tornar, fem una darrera aturada a Artà, a la mateixa cafeteria per fer un refresc ben fresquet, i després tornar cap a cases.

Com sempre l’experiència i la companyia han estat genials. Ens ho hem passat d’allò més bé, i només ens queda el consol de pensar que l’any que bé, amb un poc de sort, repetirem el que hem viscut aquests dies, amb la companyia dels nostres amics... moltes gràcies a tots i a totes pels dies que ens heu fet passar!!!

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo a la secció de vídeos de la web.

_________________________________________________________________________________________________________________

Agost de 2016

Ruta circular per la Serra de Gredos (Ávila)

Aprofitant els dies de vacances que passen a Hoyos del Espino, el meu germà i la seva família van fer una ruta circular per la serra. En aquesta ocasió els acompanya na Nuria, la més petita de la família. Surten de la Plataforma per anar cap al Puerto de Candelera, des d'allà cap a les Ruinas del Refugio del Rey i el Cerro Cagarruta. Després tiren cap a Navasomera, per seguir cap al Prao Puerto i Prado Pozas. Des d'aquí només queda tornar cap a la Plataforma. Aquí teniu un parell de fotos:

Per veure totes les fotos pitjau aquí.

.  

_________________________________________________________________________________________________________________

12 d'Agost de 2016

Torrent de Pareris (Escorca)

Un dels cosins madrilenys de na Yolanda, en Paco, i el seu fill en Raúl, estan de vacances per Mallorca. A ells també els hi encanta la natura i els esports relacionats amb ella, així que quan em demanan per anar a visitar el Torrent de Pareis, no em puc negar. Tota la família s'apunta a un dia de platja a sa Calobra, però només en Paco, en Raúl, na Yolanda i jo farem el descens del torrent.

Quedem prest per recollir a en Paco i en Raúl per ca'n Xisco, el germà de na Yolanda, i tots quatre anem cap a Escorca. Per la Ma-13 arribem fins a Inca, on ens desviem per la Ma-2114 fins a Caimari, passant primer per Selva. Després de creuar Caimari arribem al Coll de sa Batalla per la Ma-2130, per tirar cap a Sóller per la Ma-10. Quan arribem a l’aparcament d’enfront del restaurant d’Escorca està tot ple. La veritat és que pensava que hauria gent, però no hi cap una agulla. Hem de tirar més endavant i aparcar a la voravia, on no molestem. Refem el camí fins al cartell on comença la nostra ruta d’avui. Iniciem el nostre descens, pel caminoi que hi ha a l'esquerra del cartell. Davallem fins a un marge que deixem a la nostra esquerra i seguim el tirany que ens endinsa a un alzinar. En pocs minuts arribem al forat on sempre aprofitem per fer alguna foto. Per la seva esquerra continua el caminoi en davallada que no és gens difícil de seguir. Aquesta vegada ens trobem amb la mala notícia de que algún impresentable s'ha dedicat a marcar el camí amb pintura. No podia marcar el camí amb fites de pedra, no, pintura de color... esper que li entri un mal de panxa d'aquest que no s'obliden, amb unes diarrees que li durin un parell de mesos. La falta de respecte és una constant de gent impresentable, per no posar-lis altres adjectius més forts. No satifet amb marcar amb pintura, les marques estan molt juntes, a llocs que per res són necessàries... imbècil, esper que un dia algú et vegi marcant i et doni una pallissa!!!

Bé, seguim el tirany i prest s'obrin vistes cap el punt d'entrada a on ens dirigim. També es veu erfectament el Quarter dels Carabiners, reformat i tancat i les cases del Cosconar. En aquest punt aprofit per posar al dia als nostres cosins madrilenys sobre la història del contraband a Mallorca. Na Yolanda decideix adelantar-se un poc perque està cansada de sentir les historietes que cont. Però prest la tornem a agafar i continuem tots plegats. Una davallada més marcada ens deixa a dins del tàlveg del Torrent de Lluc, amb un cartell que ens indica que estem a un momnument natural. Seguim pel llaç, amb tendència a caminar per la part esquerra del mateix, i sortint un poc quan és necessari. En poc temps arribem a s'Entreforc, lloc on s'uneixen el Torrent de Lluc amb el del Gorg Blau-Sa Fosca, fent que neixi el Torrent de Pareis. Una mossegada ràpida i uns comentaris sobre el topònim d'aquest lloc. Decidim no anar a visitar la sortida de Sa Fosca (ho deixem per una altra ocasió).

Seguim per la part dreta del tàlveg, que està marcada amb un cartell, a més de les marques pictogràfiques del nostre "amic", que ens treu un poc d'ell per tornar a fer-nos entrar més endavant. Les vistes són espectaculars mirem on mirem i comencem a trobar els pasos més interessants del descens. Els quatre gaudim d'un descens molt divertit, on a vegades hem de fer servir les mans a més de les cames per poder progressar.

Després de superar un a un els pasos i sortir del tàlveg del torrent per l'esquerra per tornar a entrar quasi tot d'una, arribem a sa Cova des Romagueral. Aquí aturem un segon per fer una mossegada i beure aigua. No passa ni un minut des de que obrin els entrepans, quan ens ve a visitar una convidada molt especial, una petita marta. Estem una estona gaudint de la seva companyia i intentant fer-li unes bones fotos, però hem de continuar. Seguim el nostre camí per arribar a la part final del torrent engorjat, amb la Font del Degotís per la que cauen gotes, malgrat ser un dels pitjor estius d'aquests darrers anys. Aquí tornem a sortir per la dreta per arribar a la part oberta i final del torrent. A partir d'aquí cada vegada trobem més gent fins arribar a la mar, amb la platja de còdols. Està a rebosar com era de preveure en aquestes dates, i amb el rècord de turistes que enguany visiten les nostres illes.

Aquí està tota la resta de la família que ens espera. Fem una mossegada i estem una estona. Finalment decidim anar-nos a Cala Tuent, ja que aquí està ple de grumers, i ja han picat a un parell de persones. No ens volem arriscar i decidim probar més sort allà. Bona elecció ja que a Cala Tuent hi ha molt menys gent i cap grumer. Aquí pasem la resta del dia fins que ens cansem i finalment ens tornem cap a casa.

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un reportatge videogràfic a la secció dels vídeos.

_________________________________________________________________________________________________________________

11 d'Agost de 2016

Torrent des Lli de sa Marina (Valldemossa)

Tenim una setmana entre que el meu germà ha tornat del seu viatge familiar per terres austríaques, i ha de partir cap a Hoyos del Espino, a la serra d’Àvila per acabar de gastar les seves vacances d'enguany. Així dons planegem una sortida barranquera en aquests dies que passarà per Mallorca. Com que encara fa molta calor decidim fer-la a l’horabaixa, i així no patir tanta xafogor. Les darreres sortides ja les hem fet així i han anat molt bé. En Rubén està de guàrdia, i na María José i n’Estorki tampoc poden acompanyar-nos, així que només serem dos en aquesta ocasió: el meu germà i jo.

Quedem a s’Esglaieta per anar amb dos cotxes cap al Port de Valldemossa, on té el final aquest barranc. Primer agafem la Ma-1120 en direcció cap a Esporles, per continuar després per la Ma-1110. Una vegada arribem al poble, el creuem en direcció cap a Banyalbufar, per la Ma-1130, fins a una cruïlla que ens desvia cap al port (Ma-1131). Avui ens trobem mitja dotzena de cotxes que pugen des d’allà, cosa que fa que la davallada al port sigui un poc entretinguda. Aparquem un dels cotxes on sempre ho fem, i refem camí fins arribar a l’alçada de les cases de Son Mas, on deixem l’altre. Si a la davallada ens hem trobat gent, a la pujada ens trobem el doble de cotxes que abans. Pareix que tothom vol davallar a fer nit al port.

Aparquem el segon cotxe i entrem quasi directament al torrent des d’aquest punt. No entrem per on la gent el sol fer, ja que el propietari de la finca va demanar que, per favor, no entréssim per aquell lloc. La veritat és que la primera part del tàlveg està molt bruta, plena de moreres amb espines que s’enganxen a la roba i la pell. Una vegada arribem al primer ràpel tot això desapareix, afortunadament. Sense adonar-nos arribem al salt on s’uneixen els torrents del Lli amb el del Rafal. Acostumats a veure aquet gorg ple d’aigua se’ns fa un poc estrany trobar-lo tan eixut. És una davallada vertical que ens deixa a un trespol terrós, que no pareix que hagi d'acumular tanta aigua.

Un poc més endavant arribem al Gorg de sa Figuera. Abans de la seva reunió hi ha uns mentres on és fàcil relliscar i caure al buit, per això hi ha una altre reunió en aquest punt, per poder muntar un passamans. Davallo amb un desembragable i munt un passamans simple aprofitant les dues reunions, així el meu germà pot davallar sense perdre més temps. Aquesta vegada fem el ràpel del Gorg de sa Figuera per la seva part esquerra. Normalment ho fem per la dreta, un poc més curt, però avui hem decidit fer-lo per l’esquerra per veure com queden d’ajustades les cordes, per quan ho facem amb cabal... i van clavades.

Seguim fent petites desgrimpades, amb un modest tobogan fins arribar al ràpel que ens deixarà a la capçalera del de 54 metres. La sortida és un poc dolenta, però sense problemes arribem a la reunió del salt més gran d’aquest torrent. Ajuntem les cordes i el meu germà el davalla primer, per seguir-lo jo darrera. És un ràpel per gaudir-lo des del principi fins al final, tant si porta aigua com si va sec, com és el cas d'avui. Una vegada superat recuperem les cordes sense cap problema... crec que és la primera vegada que no se’ns enganxen a cap lloc.

A partir d’aquí hem d’encendre els frontals, ja que la claror comença a desaparèixer. El nostre proper punt és el gorg trampa que hi ha en forma d’olla abans del Gorg de la Coa de Cavall. Un ràpel ens apropa a ell, sense poder veure el fons del salt, així que tirem les cordes i no es sent cap renou d’aigua, el gorg està sec. Davallem i trobem muntada la corda que facilita l’escapatòria per la seva esquerra. També és cert que, amb un poc de traça, encara que no estigui la corda es pot sortir sense molts problemes. Només afegir que esper que li entri un mal de panxa i unes diarrees durant un parell de mesos a la persona, per no dir un altre adjectiu més fort, que va decir deixar la dedicatoria grabada a la paret. Imbècils com tú s'haurien de rompre un cama i no poder tornar trepitjar mai més la nostra estimada muntanya. Just després de remuntar la paret del gorg trobem el darrer gran salt d’avui.

Després d’aquest només ens queda un tobogan, que no és necessari muntar, i caminar una estona pel tàlveg fins arribar a la gran penya, que ens marca el punt on hem de deixar el llaç del torrent per la seva dreta. En cinc minuts de pujada molt forta ja som a la carretera que davalla al Port de Valldemossa, que seguim fins arribar al lloc on hem deixat aparcat el cotxe. Tornem cap a Valldemossa, on primer de tot sopem dels entrepans que portem, i després ens aturem a fer una cerveceta. Estem una estona fent la xerradeta i ens tornem cap a cases, que jo demà tinc sortida familiar cap al Torrent de Pareis.

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo a la secció de vídeos de la plana web. 

_________________________________________________________________________________________________________________

15 de Juliol de 2016

Excursió al Parc Nacional Marítim i Terrestre de Cabrera (Mallorca)

Aprofitant les nostres vacances a la Colònia de Sant Jordi, decidim fer un bot i que els menuts visitin per primera vegada Cabrera. Comencem fent la reserva dies abans amb una de les dues companyies que operen a la illa: Mar Cabrera. Encara que la fem dies abans, dels dos torns de sortida, el de les deu i mitja ja està ple, així que ens toca partir amb el vaixell de les dotze i mitja. Arribem al port un quart d’hora abans per fer l’embarcament. Els vaixells d’ara són molt moderns, en relació a les antigues “golodrines”.

Sortim del port en direcció cap a Cabrera, on arribarem tres quarts d’hora després. El viatge se’ns fa molt curt. Jo anava amb la idea del darrer pic que vaig anar. Després d’agafar un bon grapat d’ones i banyar-nos, decideixen aturar per davallar les finestres. El nostre capità ens explica tot el nostre recorregut, comunicant-nos quan entrem al Parc Nacional Marítim i Terrestre de Cabrera.

Una vegada desembarquem al port de Cabrera ens rep un guia del parc, que ens explica quines són les normes bàsiques i com ens podem moure per la illa. El nostre primer destí és el Castell des d’on la guarnició vigilava que els pirates moros no fessin de la illa una aturada abans d’atacar la costa de Mallorca. Més tard també va servir per guardar alsmilers de presoners francesos que van estar retinguts quan la guerra amb França. Aquest va ser un episodi molt negre, amb episodis de canibalisme quan les provisions que arribaven des de Mallorca van escassejar. Aquesta vegada no tenim la sort de pujar amb una visita guiada, així que soc jo qui van contant la història, segons els records que tinc de la darrera vegada. El Castell es pot visitar de forma lliure, després d’una curta caminada d’uns deu minuts. Just abans trobem l’entrada a un petit cementiri, localitzat a un lloc privilegiat. Pugem uns pocs metres més i entrem per una petita entrada que ens fa pujar per una escala de caragol ben estreta fins a dalt. Des de dalt tenim una perspectiva  esplèndida del port i la costa. No podem pujar fins a la segona planta ja que està en obres. Unes fotos aprofitant les vistes i ens davallem fins a la platja.

El camí fins a la platja no es fa gens feixuc, a pesar de fer-lo davall un sol de justícia. Seguim la pista de terra des del Castell, deixant el port a la nostra dreta. Més endavant passem per l’estació de producció elèctrica del parc, que deixem a la nostra esquerra. Abans de la platja trobem un petit embarcador, des d’on farem la nostra tornada. Des de la platja podem agafar el camí per anar el museu, però com que tanca a les tres, nosaltres decidim quedar-nos directament a la platja. Està bastant plena, però trobem un lloc on plantar el para-sol. Aprofitem per dinar a la seva ombra: entrepans i síndria fresqueta. Llàstima que no ens durarà molt, ja que després de malmuntar el seu un grupet que es posa al nostre costat, aquest es sortirà de lloc amb una bufada, cau damunt el nostre i l‘espenya.

Juguem a les pales i aprofitem per bussejar un poc amb les ulleres i els tubs. L’aigua és transparent i els peixos no ens tenen gens de por, així que gaudim ben molt de l’activitat. Després gravem un poc els peixos que es passegen per la vorera de l’aigua. És un espectacle veure com s’ajunten tots vora nosaltres. Més tard, a l’hora del berenar, anem a uns bancs que hi ha al camí, a l’ombra dels pins. Aquí ens visiten les sargantanes esperant arreplegar algunaresta de menjar que caigui al terra: són tot un espectacle. No ens adonem i ja quasi és hora de tornar, així que recollim les coses i anem a l’embarcador de la platja a esperar que ens recullin.

La tornada la fem a les cinc i mitja de l’horabaixa, visitant primer la Cova Blava, on fem un capficó. El disseny de la barca facilita molt el poder tirar-se a l’aigua i pujar tantes vegades com vulguem. La Cova Blava és un lloc encisador i meravellós amb un color blau que pareix hipnotitzador. Després de llançar-me jo a l’aigua es tira n’Adrià i encara que a na Paula li costa un poc més, també s’acaba animant. Ens fem unes fotos plegats, i quan pensàvem que ja no ho faria, també s’anima na Yolanda. Hem de sortir un poc abans, ja que tenim visitants un tant desagradables: hi ha grumers. Encara que veure amb les ulleres com floten i es deixen arrastrar per la corrent, amb el blau de fons, també és una vista única.

Només ens quedar tornar cap a la Colònia, on arribem una mitja horeta més tard. Tant el viatge d’anada com aquest de tornada es fan molt ràpids i divertits. La veritat és que l’experiència ha estat molt positiva, recomanant-la a qui vulgui gaudir d’un dia de platja a un petit paradís balear. Agraïm també la professionalitat i el tracte rebut per la tripulació de Mar Cabrera.

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo a la secció de vídeos de la pàgina web.

_________________________________________________________________________________________________________________

15 de Juliol de 2016

Torrent semi-nocturn des Guix (Deià)

La calor de l’estiu fa que s’ens vagin les ganes de fer activitats, i enguany no serà per falta de calor. L’aigua ja fa mesos que ha desaparescut per complet, amb un dels hiverns més secs, sinó el que més, dels darrers anys. L’única opció que ens queda és planejar alguna activitat per les darreres hores dels dia, quan tot és un poc més suportable. 

Passem a recollir a en Rubén per l’hospital i posem rumb al poble de Deià, a la Serra de Tramuntana. Per la Ma-1130 arribem primer de tot a Valldemossa, però no ens aturem i creuem el poble per la materixa carretera per on pugem. Quan sortim del nucli de cases agafem la Ma-10 en direcció cap a Deià (encara que no arribarem al poble, ni molt menys). El cotxe el deixem aparcat a prop de l’aparcament de “na Foradada”, a un quartet de l’inici del torrent de Son Gallard. Podem accedir de diverses formes al torrent del Guix: per la possessió de Miramar, per Ca Madó Pilla, o pel torrent de Son Gallard. De totes les opcions la que més ens agrada, i en la que ens quedem finalment, és amb la darrera.

Aquesta vegada aparquem a la voravia de la dreta, just a davora de l’entrada a Son Gallard per descarregar el material. Després en José Carlos s’en va a aparcar i torna correnços per la Ma-10 en direcció Valldemossa fins arribar davant de les cases de Son Gallard. Aquí  podem accedir al tàlveg del torrent que porta el mateix nom, rapelant directament des del guardarrail.

Són les vuit i mitja de l’horabaixa i fa menys calor del que ens pensàvem. Encara tenim un parell d’hores de claror per davant, i coneixem els dos torrents, així que comencem tranquils la nostra activitat. L’entrada la fem amb un ràpel des de la carretera al tàlveg. Aquesta vegada decidim no muntar el primer ràpel i el desgrimpem sense problemas, fent un poc d’oposició. Després del primer gran ràpel de Son Gallard, l’abandonem pel camí que porta fins Miramar, a la nostra esquerra. Continuem pel camí marcat sense problemes d’orientació, encara que hi ha algún tram en que les carritxeres invaeixen el traçat. En pujada s’obrin ràpidament les vistes cap a na Foradada, amb una tonalitat de colors diferent a la que podem gaudir quan fem el descens al dematí. Seguim pujant fins arribar a una cruïlla, en la que nosaltres seguirem rectes. Si tirem cap a la dreta ens podem atracar fins a un mirador (molt bona opció per fer una mossegada), però avui hem decidit no visitar-lo. Seguim rectes per arribar en poc temps fins a l’inici del torrent des Guix.

Comencem amb dos ràpels poc inclinats que ens deixen a la capçalera d'un gran salt de 35 metres, vertical que es gaudeix des del principi fins al final. Després ens trobem un tram de desgrimpades que durant el descens nocturn ens pareixen más fàcils que quan ho vam fer de dia. Un nou salt de 30 metres fraccionat a un gorg penjat. Té un passamans que ens deixa arribar a una reunió on cabem els tres un poc apretats. És millor muntar el fraccionament per la posterior recuperació de les cordes. Un petit salt ens deixa a un parell de desgrimpades més, fins arribar a darrer gran salt, novament de 30 metres. Després d'aquest en tenim un ràpel d'uns 17 metres que ens deixen al darrer tram del torrent. Caminant i fent petites desgrimpades arribem a la mar.

Arribats a la Caleta des Guix només ens queda tirar cap a la dreta, pel Camí de la Costa, per anar a cercar la pista que ens porta cap a na Foradada. Aquesta vegada s’ens fa més llarg del normal, pensant inclús que ens hem passat la desviació cap a la pista, però finalment no és així. Dels tres torrents de la zona: ses Òlibes, Son Gallard i es Guix; aquest darrer és el més allunyat de na Foradada. Sort que no fa massa calor per caminar de tornada. Tenim bastanta claror, així que apafguem els frontals per caminar amb la llum de la lluna. El cel està estrellat i les constel-lacions es poder distingir sense problemes.

En poc més de hora i mitja arribem al cotxe, encara és prest així que després de canvir-nos ens aturem a Valldemossa a fer una canya. El pobe està de festes i encara hi ha molt d’ambient. Un bon final per una activitat d’estiu!!

Per veure totes les fotos pitjau aquí. Hi ha un vídeo a la secció de vídeos de la web.

_________________________________________________________________________________________________________________

Grup Excursionista Tramuntana

Pàgina web amb © des de l'any 2006

gruptramuntana.com

Pàgines interessants

Categories

Membres

Vídeos

Itineraris

Fotos Senderisme

Fotos  Barranquisme

Fotos Esquí

Fotos Escalada

Fotos Alpinisme

Fotos Península

Fotos activitats aventura

Coses interessants

Primers Auxilis     

Diccionari     

El temps     

Taulell d'anuncis

Estadística

 
Estadísticas web

Entrades antigues:

M 1^er semestre 2016

M 2^on semestre 2015

M 1^er semestre 2015

M 2^on semestre 2014

M  1^er semestre 2014

M 2^on semestre 2013

M 1^er semestre 2013

M 2^on semestre 2012

M 1^er semestre 2012

M 2^on semestre 2011

M 1^er semestre 2011

M Any 2010

M  2^on semestre 2009

M 1^er semestre 2009

M Any 2008